Falcius XII estava preocupat. Com a becari de la UL (Universitat Lluciferiana) ajudava al Departament de Control d’Admissions, situat a la porta XXXIII del Gran Centre Satànic. El seu treball li agradava: per allà passava molta gent i la tasca era senzilla. A la seva jove edat de 350 anys, no podia queixar-se en absolut. De fet, coneixia diversos companys de la seva mateixa promoció que el màxim que havien aconseguit era un lloc netejant les canonades d’oli tèrmic que alimentaven les calderes. Però ara tenia un problema important.
En aquell accés, arribaven ànimes condemnades enviades directament de l’Oficina Celestial, situada dalt. Ell tenia un bon amic allà, Angelicus XX, amb el qual intercanviava jocs en línia i secrets: ell no comentava els vicis ocults del seu amic celestial i Angelicus es cuidava de no airejar les virtuts del seu afí demoníac. Angelicus li informava a priori de qui arribaria, però en aquest cas havia comès un greu error de logística. Quan l’agafés li tallaria els… bé, això potser no, perquè no tenia ni idea d’on els tenia. Li tallaria una ala.
Mentre li indicava a l’individu que acabava d’arribar (un tipus de pèl escàs, amarat de brillantina, ulls pàl·lids i papada generosa) que esperés un moment, va aixecar el comunicador i va marcar un número.
-Sí? Aquí Proxis IV, coordinador general d’accessos… Home, ets tu, dimoniet. Què passa?
El seu superior semblava estar de bon humor. Encara sort, va pensar Falcius.
-Hola, Senyor, perdoni, però és que des del cel m’han enviat un advocat.
-Recony! I això és una novetat?
-No, senyor, no. El problema és que ve sol.
A l’altre costat de l’intercomunicador es va fer un silenci sepulcral, fins que Proxis va començar a deixar anar crits com una metralladora.
-Que no entri! Sobretot mantén-lo fora. Envia’l als Llimbs, fes el que sigui fins que jo t’ho digui! Ho solucionaré.
Marcel Pourtois, procurador dels Jutjats d’Ais de Provença, lliscava suaument per l’aigua de la seva piscina coberta, a l’espectacular torre familiar situada al peu del Montblanc. En arribar a l’extrem més allunyat, va pujar per l’escala auxiliar, es va posar el barnús i va sortir a l’exterior de la cúpula de vidre. La sensació dels seus peus nus trepitjant la gespa humida sota el tòrrid sol d’agost era agradable i per això Marcel no va reparar amb el preciós exemplar d’escorpí africà que reposava uns metres més endavant, amagat entre les punxegudes i ben segades fulles. La punxada va ser violenta i l’agulló penetrà profundament a la planta del seu peu esquerre. El procurador va caure fulminat a terra, sense articular paraula. No podia parlar i en pocs minuts els seus músculs respiratoris quedarien paralitzats. Mentre passava això, estès sol al jardí de casa seva, Marcel es preguntava què punyetes feia allà aquell animalot. Semblava cosa del diable.
El comunicador de Falcius XII va començar a sonar i el becari el va agafar de pressa. A l’altra banda va reconèixer la veu del seu cap, Proxis.
-Escolta, dimoniet. Aviat rebràs la teva parella.
-Sí, senyor. Acaba d’arribar.
