Que el partit d’ultradreta “Alternativa per Alemanya” (AfD) hagi tingut un èxit electoral als estats federals de Brandenburg i de Saxònia, ha fet sortir ja veus que ho comparen amb els primers èxits dels nazis i veuen ja en perill la democràcia a Alemanya. Això és una exageració sense fonament, però és comprensible que l’èxit d’aquesta gent (que complica la formació de governs en aquests estats) preocupi prou com per voler escatir-ne els motius. Mirem-nos-ho.
A l’AfD s’hi han ajuntat conservadors que desaproven la palpable deriva cap a l’esquerra del CDU democratacristià durant la presidència de Merkel, i gent d’ultradreta, xenòfoba, homòfoba i masclista, que hi ha vist una porteta per sortir del seu “ghetto” insignificant, i que prou de pressa ha agafat llocs clau a l’aparell del partit. Aquella gent del carrer que per un motiu o altre estan descontents dels governs de torn i que fins ara com a protesta havia votat l’extrema esquerra, successora del partit comunista, ha canviat el seu vot i l’ha donat ara a l’AfD a territoris de l’ex-Alemanya comunista. Això no vol dir que aquests votants siguin nazis ni feixistes, ni que a l’hora de la veritat fessin possible que l’AfD governés. I per això el meu títol “Calma i no exagerem”.
Malgrat les bones intencions dels polítics de l’Alemanya occidental, els nous estats federals que fins el 1989 formaven la mal anomenada República Democràtica Alemanya sota jou soviétic, no van poder pair bé el canvi radical que va suposar la seva inclusió al món democràtic occidental. La majoria dels habitants de l’Alemanya oriental, tant els pocs que havien pogut visitar la de l’oest com els que només la coneixien a través de la televisió, es pensaven que només entrar a la República federal convertiria els seus pobles en la terra de Xauxa. Els discursos dels dirigents occidentals amb la promesa d’ajudes va estimular encara més aquest error. Però hi havia factors molt importants que van aigualir el vi d’aquestes esperances. Parlar de tots sobrepassaria les possibilitats d’aquest article, però en citaré un parell.
Al final de la segona guerra mundial tota Alemanya estava destruïda. La reconstrucció de la part occidental va durar anys, però d’una banda va tenir l’ajuda del Plan Marshall, i d’altra banda, la nova llibertat va donar ales a la iniciativa privada que va ser la clau de l’anomenat “miracle alemany”. A la banda oriental de domini comunista no hi va haver ajudes de fora i la iniciativa privada va ser ofegada per la ideologia dels governants. Això va fer que d’una banda la gent s’acostumés a perdre iniciativa pròpia i que tot ho esperés de l’estat, i d’altra banda va fer que tota la infrastructura (habitatges, comunicacions, etc.) quan va venir la reunificació estés en un estat desastrós. Els mateixos alemanys orientals (parafrasejant un dels eslògans del règim “Fer pau, sense armes”) ho havien descrit irònicament com a “fer ruïnes, sense armes” (en alemany rima). Aquesta mentalitat ha perdurat i ha produït molts malentesos. En realitat en aquests 30 anys des de la caiguda del mur, s’han aconseguit moltíssimes millores en tots aspectes, però molta gent n’havia esperat molt més. I com passa sovint amb la gent, els aspectes negatius fan oblidar els positius.
Un factor molt important va ser també que una gran part del jovent (més de dos milions!) no va voler esperar els resultats del canvi i se’n va anar a viure i a treballar a l’Alemanya occidental, sobretot els que vivien als poblets de la diguem-ne “Alemanya profunda”, en els que només ha quedat ara la gent gran, sense perspectives. Aquestes àrees, fora dels pocs grans nuclis industrials, han estat camp adobat per l’AfD i és on ha aconseguit la majoria dels vots que ha rebut.
Un factor addicional ha estat la decisió del govern alemany, per motius ecològics i fer front a les conseqüències del canvi de clima, d’iniciar un procés per tancar en menys de vint anys les mines de lignit que són de les empreses que més llocs de treball donen, sobretot a Saxònia. Encara que al mateix temps s’hagi acordat una ajuda de milers de milions per finançar o subvencionar nous llocs de treball que substitueixin els antics, molts treballadors o bé desconfien de la realitat d’aquestes ajudes, o bé temen de quedar-ne exclosos. I això ha sumat vots a l’AfD, ni que l’ultradreta a part d’uns quants eslògans tronats, no ofereixi pas res de millor.
Es temia que l’AfD encara trauria millors resultats dels que ha obtingut, però al darrer moment s’ha aconseguit que no fossin el partit més votat, i és possible que hagi tocat sostre i que de mica en mica a mesura que les ajudes promeses es materialitzin vaig perdent terreny polític.
Si ho comparem amb Espanya, al país de ponent també els de Vox han obtingut bons resultats a “l’Espanya buida”, a les províncies amb els mateixos problemes demogràfics i econòmics que els “pobles oblidats” on ha guanyat l’AfD. I això, per molt que estiguem concentrats en el camí cap a la república, ens ha de ser una advertència per no tolerar que a comarques catalanes s’arribi a un extrem semblant. Que els serveis comarcals (sanitat, educació, etc.) no degenerin fora de mesura i que el jovent no hagi de marxar massivament de casa per poder sobreviure. Seran molts els desafiaments socials i econòmics que una república catalana haurà de solucionar. Però l’estructura social i econòmica de la nostra terra ho farà possible. Fem un país on els xenòfobs (que sempre n’hi haurà) siguin a un raconet sense importància de l’espectre polític. Aquest és , per mi, el missatge que hem de recollir de les eleccions alemanyes de l’1 de setembre.
