Que una exposició multimèdia d’un pintor de finals del segle XIX, sense incloure ni una sola obra original, sigui la més visitada del món em preocupa. Què esperem avui de l’art? On es va començar a desvirtuar l’experiència estètica? Volem conèixer el treball de l’artista o simplement que ens entretingui?

Roda per diferents espais expositius aquest projecte innovador que respon a l’ús de tecnologia (gens nova) i pretén capbussar al públic en l’obra de Vincent Van Gogh amb originalitat. Se suposa que ofereix una experiència que combina 3.000 imatges en moviment, llum i música per a submergir-se de ple en l’univers de l’artista neerlandès. El que trobem, però, són pantalles folrant les quatre parets i mostrant una espècie de videoart documental en el qual es distorsiona diferents obres de l’artista modificant la seva escala i fins i tot allargant les seves formes.

Desitgeu veure on es van forjar les idees que van portar a crear aquests quadres? Voleu experimentar la sensació que va viure el mateix Van Gogh? Investigueu una mica la seva biografia i viatgeu, amb un llibre sota el braç. Per conèixer de debò els entorns recomane viatjar fins al paratge que va inspirar l’autor, sí. Potser sona pedant o desorbitat, el temps i els diners per viatjar no sempre està a l’abast. Però no deixeu que aquest inconvenient permeti que ens donin gat per llebre.

Reflexionem una estona. La “imponent exposició sensorial” de la qual tots parlen incorpora maquetes a escala real (no l’escala de l’obra en qüestió sinó de la cambra reproduïda per poder recórrer-la) com en el cas la de l’habitació a Arles, que es converteixen en el photocall perfecte per a grans y petits. Els responsables de cada institució que acull l’esdeveniment repeteixen una vegada i una altra l’èxit en xifres d’aquesta mostra. El públic veu coses una mica diferents de l’habitual, surt de la seva rutina, es diverteix, es fa la foto i torna a casa amb la idea d’estar més proper al món del geni que va perdre una orella.

Una es pensaria que l’exposició més visitada i celebrada sobre Van Gogh en el que portem de segle XXI contindria una acurada selecció d’obres originals que gaudir com mai abans vistes juntes. És a dir, esperaria una retrospectiva a l’ús. ¿Se’ns ha anat de les mans l’entreteniment tecnològic? Al meu entendre sí, perquè no tot millora per veure-ho a través d’una pantalla, de cap manera! El suport digital i audiovisual és una bona ferramenta més, pel seu atractiu i utilitat, però no un valor en si mateix. Paradoxalment ens queixem d’haver de contemplar La Gioconda de Leonardo davall un vidre i sortejant els smartphones d’altres turistes mentre celebrem que ens ensenyin els gira-sols de Van Gogh en un panell artificial de més de dos metres.

Així mateix, ja no cal aclucar els ulls per desxifrar els remolins de La Nit Estelada; la seva imatge s’engrandeix incommensurablement, píxel a píxel. Ni imaginar com volarien els ocells de Trigal amb Corbs doncs un ordinador ho fa per nosaltres, els atorga un moviment mecànic, ens dirigeix la mirada. Potser no queda lloc per a la imaginació pròpia, sense crosses, ni per dispersar-se i fantasiejar. Desgastat el concepte de subversió potser el fet autènticament revolucionari sigui connectar amb la pintura davant.