Aquesta història comença en 1912 en el carrer Santa Engràcia de Madrid. Aquell any en abril el Titanic s’afonava entre les aigües fredes de l’Atlàntic al sud de Terranova. Més de cent anys després antigues fotografies evoquen en la immensitat d’una arquitectura sublim espais anul·lats per la força de l’aigua que omplen entre les ombres un buit deixat per aquest líquid cristal·lí en el “got” que és com s’anomena popularment el primer dipòsit elevat d’aigua de la capital i que amb una alçada de trenta-sis metres trenca la inèrcia del barri de Chamberí.
És dijous, el dia s’acaba i la vesprada és molt freda. A Madrid sembla no existir la poqueta nit que tenim a València; la llum se’n va i les faroles il·luminen una nit que s’allarga fins l’endemà. En creuar Ríos Rosas el mur del complex on es troba la Sala Canal de Isabel II anuncia que darrere hi ha un jardí i més enllà llueix gloriós el diposit construït amb rajoles vermelles i enlairat des d’una planta polièdrica de dotze costats, un interior cilíndric, volum per acollir 1.500 metres cúbics i en el cim una cúpula grisa que arreplega tots els trets d’identitat del segle passat que ni el temps, ni les reformes li han pogut treure. És, ací, justament ací on queda la seua essència.
M’acoste i cada vegada és més fosc però el “got” té una il·luminació que evoca els carrers de València en Falles. Mai en cap altra ciutat he tingut la sensació de xafar l’asfalt del cap i casal en el mes de març. Sinó fos pel clima i la distància m’haguera sentit un poquet com en la millor terreta del món. Segur que aquestes i aquelles llums tenen alguna cosa en comú però decideixo no saber i viure en la més absoluta ignorància que, per alguna raó, m’acosta subtilment al lloc d’on vinc. Arribe però no entre encara; la llum convida a admirar la composició de les rajoles alçant-se cap al negre cel i conduïda pels meus instints rodege l’estructura admirant la bellesa de cadascuna de les parets i quasi intuint el final que la foscor amaga.
Abans de creuar la porta d’entrada sospire profund perquè malgrat que és una construcció amb funcionalitat civil no puc evitar pensar en les vides d’aquells que reberen per primera vegada l’aigua des d’aquesta instal·lació o els somnis dels enginyers i els arquitectes que projectaren amb èxit aquest espai hui, singular, i aleshores tan instrumental i útil. Em fascina la idea d’entrar a un lloc abans inundat d’aigua,em suggestiona poderosament saber que durant dècades va sobreviure al temps en la seua particular travessia pel desert fins que als huitanta fou altra vegada operatiu amb un destí molt més edificant. Malgrat tot el que més m’atrau és la idea de visitar una exposició de fotografia sobre la fúria de l’aigua en un punt tan vinculat a aquest element.
Obro la porta d’entrada amb la força i la certesa del qui sap el que hi ha a l’altra banda però els meus pronòstics i les meues expectatives es trenquen feliçment en mil trossets; el recinte, al contrari del que jo imaginava, està en tota la seua alçada envoltat per una penombra que sembla com la carícia més tendra del món i quasi amagades entre llums i ombres es deixen vore les fotografies de Pablo Genovés plenes de soroll, de fúria i dels efectes incontrolables de l’aigua entre espais majestuosos com palaus, esglésies, biblioteques, teatres. L’ascens per l’escala gris i ampla per arribar a cada planta és la història dels rius desbordats o les ones del mar desbocades que amb gran parsimònia devasten tot allò que es troben al pas.
Cap amunt el viatge promet més aigua, més gel i més fum. La sensació quan quasi s’arriba a la cúpula és la d’haver entrat en els més íntims pensaments onírics de l’autor i al mirar cap avall el vertigen de trobar tots els elements baix el teu esguard et recorden que els somnis són tan universals que et fan sentir aquests mars en fúria com teus. I, des d’allà, una llum et condueix per una escala estreta a la cúpula, blanca com la neu, sense perdre la dolçor de la penombra; una pantalla gegant t’acarona amb només una intensa fotografia virtual que creix si el zoom recula mentre l’aigua sembla moure’s suaument a mesura que es perd en l’infinit el punt de partida evocant melancolia, ambigüitat, decadència i fragilitat. És la decadència plàstica de l’art que ens ensenya per on està la sortida d’aquests dies turbulents com les aigües que enfonsaren el Titanic.
