Quan es va complir el cinquè aniversari de la mort del bisbe Joan Carrera, gran amic de l’Albert Manent, el director de Catalunya Religió Jordi Llisterri va sintetitzar perfectament el seu tarannà en la crònica de l’acte de celebració que es a dur a terme a l’Hospitalet: “Estaria molt content de veure el papa Francesc”. Albert Manent va seguir amb entusiasme i joia, fins al darrer moment, cadascuna de les intervencions i entrevistes al papa argentí. Com va seguir, amb gran interès, qualsevol notícia relacionada amb els temes eclesials, una de les seves grans passions vitals.
En els emotius articles que s’han escrit aquests darrers dies d’homenatge a l’insigne senyor Manent s’han destacat, encertadament, les seves principals facetes i la seva immensa tasca de reconstrucció d’un país arrasat per la guerra i pel franquisme. Mai va perdre els tics d’aquells anys de lluita i repressió –la discreció, l’anonimat-, des d’un estil gens vanitós, sempre humil, sempre esperançat i ple de bonhomia. Un estil que deixava entreveure un compromís constant, diari, indefugible, sense defallir mai, fins i tot en els moments més difícils. Recordo perfectament que la mateixa nit que es va enterrar un del seus millors amics, Josep Rafael Carreras de Nadal, em va trucar per una de les seves innombrables iniciatives eclesials.
En la gran majoria de glosses que s’han publicat aquests dies s’han subratllat els seus grans “talents” en els àmbits cultural, històric, biogràfic, assagista i especialment uns coneixements que, sense caure en el tòpic, es poden definir perfectament com a enciclopèdics. Però, d’on li venia tota aquesta empenta i aquest esperit incansable? Crec que la clau ens l’ofereix el poema que la seva família, amb molt de sentit, va triar per al seu recordatori, en forma de poesia del seu Mestre Josep Carner: “A un jove poeta”.
Albert Manent va dedicar tota la seva vida, des d’uns valors i unes conviccions profundament amarades de l’Evangeli, a reconstruir un país enfonsat i malmès en tots els àmbits en què va destacar intel·lectualment. I un d’aquests àmbits, que estimava amb delit, era l’eclesial. La mil·lenària Església catalana, amb un perfil propi, va ser una de les grans i principals obres a les que va lliurar la seva vida sense descans, amb cos i ànima, amb gratuïtat i generositat. Encara és d’hora per conèixer l’abast de totes les iniciatives del senyor Manent per assegurar, en paraules de Carner, “pins que el dia nou adora i el lloc retut és enflocat de verd”. Des de la campanya “Volem bisbes catalans”, fins al “segrest” de la Mare de Déu de Núria, passant per un amplíssim ventall d’actuacions per intentar evitar que bisbes d’una tradició aliena a l’Església catalana fossin nomenats a les diòcesis del nostre país. Sabia compaginar amb un domini admirable l’enginy, la intel·ligència, el coratge, un punt d’atreviment, la ironia i el sarcasme per insistir, dia rere dia, en la preservació d’una Església catalana fidel al seu poble i a la tradició tarraconense, en la línia de Carles Cardó.
Molt li devem en aquest sentit al senyor Manent i estic convençut que el temps situarà en els termes justos la seva extraordinària aportació. En un dels darrers homenatges que se li van retre, en la Jornada anual del Grup Sant Jordi, l’escriptor Josep Maria Puigjaner va divulgar una de les gestes d’Albert Manent per deixar en evidència la pretesa catolicitat del franquisme: una campanya perquè fessin cardenal a Francisco Franco. Molts anys més tard va escriure un divertit sainet que va alertar sobre les conseqüències que podria comportar el nomenament d’un bisbe hostil a l’Església catalana.
Ara bé, per damunt de tot, Albert Manent va maldar per preservar i transmetre a les noves generacions el seu esperit i els seus afanys més profunds. Ho assenyalava Joaquim Ferrer en una oportuna reflexió: “aquesta era una de les seves prioritats: ajudar a créixer les arrels (…) Ha dedicat tot el temps que ha pogut a connectar amb les noves generacions i ha estat capaç de transferir-hi suggeriments i dades per a seguir treballant per Catalunya”.
Quan es va morir el bisbe Carrera, Albert Manent va escriure diversos articles, que, no per casualitat, reflecteixen aquesta prioritat personal per la continuïtat de la seva obra de reconstrucció nacional. Deia Manent referint-se a Carrera: “El buit que deixa la seva figura per ara és impossible d’omplir. El deixant i els fruits que ha llegat són evidents i la seva herència cristiana i nacionalista l’hem de recollir amb ardor els qui el van considerar un mestre i un amic”. Carrera i Manent, dues grans figures de la nostra Església. Ara ens toca a nosaltres assegurar-ne el relleu. O, en paraules del poema de Josep Carner dedicat al jove poeta Manent: “I serva, com ho volen els estels, tos peus damunt les invencibles rels, bifurcat el llorer damunt la testa”.
