No podem renunciar a l’esperança, atès que és un element indispensable per a una vida digna.El dret a l’esperança inclou el dret a viure millor, i a treballar per al ple desenvolupament de la nostra personalitat, per al creixement personal. Ningú, ni els poders públics ni els altres ciutadans ens poden “robar l’esperança”. Robar l’esperança és, al meu parer, allò que ha pretès fer la “casta extractiva i xucladora” que ens ha portat a la crisi economicofinancera, pressupostària i moral que patim. Per dir-ho vulgarment, s’ho ha endut tot, i no ha deixat res. Només deutes que hem de pagar els ciutadans amb els impostos.
L’esperança cal lligar-la indestriablement a la fe. Fe en Déu, fe en l’home, fe en un mateix, fe en el país, per a construir sòlidament un futur millor. Una fe que ens ajuda a tenir un sentit global de la vida. Així, altres conceptes com ara “utopia”, “lideratge”, “lluita”, tenen el seu encaix amb la coherència que deriva del capital ètic de les persones i de les nacions. La reivindicació del dret a l’esperança ens posa de manifest un cop més el paradigma de la plena humanització, que apareix com a estel que guia la vida de moltes persones de bona voluntat, generació rere generació.
Vejam algunes referències teòriques. El 2012, S. Hessel i E. Morin publicaren un petit llibre, titulat ‘El camí de l’ esperança’ (Edicions 62, Barcelona). Posàven l’èmfasi en la idea que l’esperança és una “exigència ciutadana”, que hauria de portar a una “mobilització cívica”. Parlàven de no renunciar a la utopia d’un mon millor, basat en la fraternitat i els valors humans. E. Morin, el 2009 ja havia publicat ‘Para una política de la civilización’ (Paidós, Barcelona). Davant el malestar, el materialisme, la competitivitat egoista, el guany com a màxim valor, posa en dubte el sentit positiu de la civilització. Afirma que hi ha una confluència de factors negatius que exigeixen una regeneració, una ‘refundació’, que promogui elements axiològics com ara la solidaritat, l’amistat, la cultura ciutadana, l’ecologia. En definitiva, urgeix un “procés educatiu”, que és més que una revolució, que faci viable l’esperança humana per viure en un nou món, ja que aquest l’estem “autoconsumint”.
Dos autors clàssics, d’anys anteriors, ens podem donar també arguments per a un paradigma existencial basat en l’esperança com a valor humà. E. Bloch, escriu entre els anys 1939 i 1947, en tres volums, el llibre ‘El principi esperança’ ( la darrera edició a Trotta, Madrid, 2004 a 2007). Autor de base marxista, construeix el seu discurs entorn la utopia. La vida, diu, comença al final, en allò no acabat, perquè és una manifestació de la utopia com a manifestació essencial de l’ésser humà.
D’altra banda, E. Fromm, a ‘La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanizada’ , el 1968 (Fondo de Cultura Económica, Méxic, 1970), ens ofereix un nou ancoratge intel·lectual en el marc de l’esperança, en el context de la guerra de Vietnam, amb un mètode marxista i psicoanalític de fons, i en la critica al maquinisme com a divisa. L’home viu en un procés global que el supera. Vivim malalts perquè no som lliures, només condicionats per reaccions psicològiques. Ens cal una “humanització”, una predisposició interna per tal de construir un futur millor. Cal tenir fe per a viure amb la certesa de la incertesa, encara que sigui una fe en factors immanents. L’home necessita superar el materialisme i el consumisme, i viure una mena de ‘revolució psicoespiritual’. Més ésser i menys tenir. Aquest és el camí de l’esperança.
Finalment, citaré Daniel Innerarity a ‘El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política’ (Paidós, 2009) reivindica una acció política responsable amb les futures generacions. Critica la cultura de la urgència i de la immediatesa, que impedeix la reflexió i l’actuació profunda realment transformadora. Cal un retorn a la política de veritat, tot superant actuacions parcials, sectàries i a curt termini.
No es pot viure sense esperança, com a persones i com a poble. Ens podran negar tot, però sempre restaran elements espirituals que ens faran plenament adults i – malgrat que els hi molesti a alguns-, plenament sobirans.
