Àvia, i el meu vers,on és la meva poesia?
em demanes mig enfadat, mig somrient
a la Elisabet i a la Júlia els omples d’alegria
i al teu net el deixes dolgut i absent.
Més l’àvia que t’estima com a les nenes
no vol que estiguis trist i enfadat a l’hora
vol el teu somriure i que allunyis les penes,
sabent que estic sempre a la teva vora.
Et veig content quan agafes l’instrument
i atent a la partitura, no vols equivocar-te
els teus ulls van llegint en les notes el que sents
mirant-te orgullosa, feliç per estimar-te
Aquell nen mogut, entremaliat ara es transforma
la música s’apodera del seu cor i el seu esperit
i als seus set anys s’adreça i busca la forma
de portar-nos pau i allunyar-nos del neguit.
I creixes, ets gran davant la música
que l’interpretes i sents amb veneració
no et canses de tocar, escoltes la meva súplica
que et demano amb goig i il·lusió.
El petit Àlex simpàtic i xerraire
és un tros de cel, un àngel de la llar
no el veig ni els sento rondinaire
és com una llum que il·lumina nostre far.
Estàs content amb la teva poesia?
l’àvia no s’hauria oblidat del nen
espero que la rebràs feliç i amb alegria,
l’àvia et diu el que el seu cor sent.
