Sense gairebé no adonar-se’n s’havia anat acostant al telescopi fins que va ajustar l’ull. Va buscar el seu estel i allà el va trobar. Penjadet del cel lluent de color vermell igual que la nit anterior. I vet aquí que tot d’una li va semblar que l’estrella es movia. La Joina es va fregar els ulls i va tornar a mirar. Oh! No podia ser, l’estrella es movia de debò. Era com si es fes gran i petita, com si bategués igual que un cor, i cada cop brillava més i més. De sobte l’estrella va deixar anar una espurna vermella que va volar directament cap el telescopi de la Joina. La nena va fer un bot i va caure de cul a terra.
– Hola, Joina – va sentir una veueta suau i dolça, però allà no hi havia ningú llevat d’ella.
– Qui ets? On ets?
– Sóc aquí, al teu telescopi – va sentir
La Joina va tornar a mirar i es va quedar tota sorpresa en veure que hi havia un puntet brillant i vermell enganxat a la lent de l’aparell. Fixant-se molt li va semblar veure uns ullets i un somriure i una maneta que la saludava.
– Eh… no estic somiant? – va dir
– Oh, no, sóc de debò. Sóc un trosset de la teva estrella. Quin nom m’has posat? – va dir el puntet de llum.
– Doncs no he pensat cap. Quin t’agradaria?
– Ah no, això ho has de triar tu. Pensa un nom que per a tu signifiqui alguna cosa important.
La Joina s’ho va rumiar i va dir: VACANCES.
– Vacances? – va dir el puntet – això és per a tu prou important com per anomenar-me així?
– Es que durant les vacances m’ho passo molt bé – va dir ella
– Pensa una altra paraula que et faci vibrar de contenta quan la diguis o quan pensis en ella.
La Joina va estar pensant força estona però no se li acudia cap paraula magnífica. Tot d’una li va venir al cap el Nadal passat. El papà s’havia agafat tota una setmana de vacances i tots tres havien passat uns dies magnífics. Havien guarnit la casa junts, havien omplert els arbres del jardí amb llumetes de colors, havien anat al cinema a veure la peli que ella volia, tot i que el papà s’havia adormit a la meitat. Fins i tot havien anat a patinar sobre gel i això no ho havien fet mai abans. Van estar els tres junts tota una setmana.
– Ja sé, “VACANCES DE NADAL” – va dir la Joina
– Home, em sembla una mica llarg – va dir el puntet – i si només em dius “NADAL”?
– Sona bé, sí, m’agrada – va dir la nena.
– I ara que ja tinc nom, digues-me perquè estàs tan tristona? Què t’amoïna?
La Joina li va parlar de com se sentia de malament perquè tant el papà com la mamà estaven sempre tan enfeinats que molt poques vegades podien dedicar-li temps a ella. Sobretot el papà, que tenia tanta responsabilitat a l’observatori que sempre estava allà.
– Tu saps que els teus pares t’estimen moltíssim, oi? – va dir la llumeta
– Sí això ja ho sé, si no em queixo que no m’estimin. Em queixo que sembla que amb tanta feina i tanta responsabilitat s’han oblidat de perdre una mica el temps fent coses que no són importants però que segur que són més divertides – va dir la Joina
– Sí, això els passa, a la majoria de la gent. Quan es fan adults s’obliden de divertir-se com els nens, d’apassionar-se per una cosa insignificant, com ho fa un nen. És un bon problema, aquest. I tu creus que als teus pares els passa això?
La Joina va fer que sí amb el cap.
– A tots dos – va dir.
– Doncs, posem mans l’obra, Joina. Anem a fer alguna cosa perquè recuperin la il·lusió per les coses petites abans no sigui massa tard. Mira què farem….
I la llumeta va seguir parlant-li a cau d’orella. Al cap d’una bona estona la Joina va baixar a dormir molt més contenta que no pas havia pujat al terrat. L’endemà al matí la mare estava estenent la roba al jardí quan va sortir la Joina i va proposar-li que fes un pastís de poma com els que feia abans.
– Joina, no tinc temps. Haig de fer mil coses abans de preparar el dinar.
– Et proposo una cosa, mamà, que jo t’ajudo a estendre la roba i després fem el pastís entre les dues i així m’ensenyes.
La mare s’ho va rumiar un moment però la Joina ja havia comença a treure mitjons del cossi per penjar-los a la corda. Entre les dues van penjar tot en un moment i després van anar cap a la cuina i van començar a preparar els ingredients pel pastís. Mentre la mare pelava les pomes la Joina es va posar un davantal que li venia molt llarg i va començar a ficar la farina en un bol amb tan mala pata que va caure tota de cop amb un PLAF! i es va escampar tot un núvol blanc per damunt la taula i per damunt la Joina. La nena va mirar la mare esperant un retret però en comptes d’això la mamà va somriure en veure-la tota blanca i tot d’una va començar a riure fins que la Joina també es va contagiar i així van estar rient fins que les llàgrimes les van saltar dels ulls. Hi van haver moltes més anècdotes, com quan un ou no va voler caure dins del bol i va anar a petar al damunt del cap de la gata.
– Joina – va dir la mare quan van posar la plata al forn – m’ho he passat molt bé. Hem de fer pastissos més sovint, però hauràs de tenir més cura amb la farina, vale?
La Joina va estar molt contenta. Feia molt que la mare no reia d’orella a orella tanta estona i per una cosa tan simple com veure-la a ella tota plena de farina en comptes de renyar-la per haver-se embrutat. Aquella nit, quan van treure el pastís per postres, la Joina va explicar l’aventura de la seva fabricació al pare i tots tres van riure de valent.
– Bé – va dir el pare – jo marxo a la feina. D’això, Joina, aquesta nit no em puc quedar però demà miraré de venir més aviat i m’ensenyes la teva estrella, d’acord?
– D’acord. Ah, per cert, la meva estrella es diu NADAL.
El pare la va mirar sorprès i va pensar que era un nom original per a una estrella. I va marxar cap a l’observatori a organitzar la feina dels tècnics.
