L’actual conflicte ucrainès desfermat per Putin, a part del, per nosaltres, efecte negatiu d’apartar el conflicte català de l’atenció europea, presenta un parell d’insospitats paral·lelismes entre els dos. Ja sé que les comparacions pequen sovint d’inexactes i d’arbitráries, però hi ha un parell d’aspectes que no em vull estar de remarcar.
A la Conferéncia de Seguretat Europea que, com cada any s’ha celebrat a Munic (aquesta vegada sense representació russa), el canceller alemany Olaf Scholz va dir en el seu discurs d’apertura, unes paraules que molts polítics catalans s’haurien de fer seves: “Hem de seguir mantenint oberts tots els camins per la diplomàcia, sense caure, però, en la ingenuitat”. I tant ell com altres oradors, van remarcar el front unit europeu, decidit a castigar una invasió russa a Ucraïna amb mesures financeres i econòmiques que castiguin seriosament als invassors.
Si ho apliquem al nostre conflicte salta de seguida a la vista el contrast. Estar oberts al diàleg, però caure en la ingenuitat d’aquesta inexistent “taula de diàleg”, sense fer el que caldria per ser presos seriosament dóna una mida molt escassa de la capacitat política de bastants dels nostres dirigents. I enlloc de formar un front comú com l’europeu, agravar-ho encara amb picabaralles cainites fa posar el crit al cel. A veure si les turbulències actuals a Madrid almenys donen el cop de gràcia a aquesta taula fantasmal.
Un altre paral·lelisme (sempre guardant les distàncies que ja sabem que hi ha) és l’actuació dels manaires segons uns paràmetres més propis del segle XIX que del segle XXI per, en últim terme, defensar uns interessos materials d’un grup de gent que s’aprofita de la situació vigent. A Espanya el que en diem la caverna i els poders fáctics. A Rússia, el complexe econòmic estatal-militar, i els oligarques que li fan la gara-gara a Putin. A ningú d’aquesta trepa, allà i aquí, li interessa si per assegurar-se la butxaca es destrossa el bon nom de la justícia o si poden perdre la vida milers de persones.
S’hi afegeix un factor comú a tots els règims autoritaris, que ha destacat aquests dies un periodista alemany. Es tracta de que, segons sembla, Putin viu pràcticament dins d’una gran bombolla formada per tots els que l’envolten i que per no perdre el seu favoritisme li diuen sempre allò que creuen que vol escoltar i no pas la realitat veritable. Només de veure com es mou l’home pel Kremlin, com si fos una barreja d’amo del món i de John Wayne, crec que ja es fa palèsa la seva megalomania de nou tsar omnipotent i omniscient. En una de les seves “Cartes abans de la matinada” l’amic Josep Ma. Boixareu escriu (amb una visió clara i gens diplomàtica) que: “Putin, – no ho oblidem: ex-agent del KGB -, és astut, neci i perillós”. I aquesta és una combinació explosiva. I a Espanya la quantitat de manaires “astuts, necis i perillosos” crec que supera el promig habitual a tot arreu.
El que més rebenta a la nostra gent, i no dic pas res de nou. és la manifesta incapacitat de tants mal anomenats polítics catalans per aprofitar-se de les debilitats dels contraris enlloc de fer-los-hi encara el joc en nom d’un pragmatisme que ja es veu que només es composa de núvols passatgers que a la primera bufada es dilueixen. Se’m pot objectar que sí que hi ha una gran diferéncia entre els dos conflictes: que a Ucraina pot haver-hi molts morts (de fet ja n’hi ha), mentres que a Catalunya aquest perill no existeix. De debò? Hem oblidat l’amenaça de fer córrer la sang als nostres carrers a l’octubre del 2017? Només podem desitjar que a Ucraina el pitjor escenari pugui evitar-se. I a casa nostra, que els nostres politiquets no tinguin ja més excuses per seguir comèdies dilatòries que només agreugen els problemes del país.
Quan ja havia escrit l’article arriba la mala notícia que Putin envia tropes a les pseudo repúbliques separatistes, amb la qual cosa confirma la qualificació de neci i perillós. No podem saber fins a quin punt tots els europeus haurem de pagar-ne les conseqüències. Encara que costi de creure-hi, esperem que la diplomàcia pugui encara evitar la pitjor catàstrofe.
PD: Ja tenim la catàstrofe servida. Putin ha confirmat que cada vegada que obre la boca ho fa per dir una mentida darrera l’altra (tant al seu poble com als governants d’altres ) i que per reconstruir l’antic imperi soviètic li és igual quantes vides costa, li és igual enemistar-se irreparablement amb el poble ucrainés i no té consciència de l’elevat preu que haurà de pagar el poble rus per la seva megalomania. En una entrevista de carrer feta a Kiev per un corresponsal de la TV alemanya el dia abans de la invasió, deia un jove ucrainès: “És tràgic que el destí de tanta gent estigui pendent de la decisió d’un governant incompetent”. Quanta raó tenia…
