Alliberar Catalunya del jou espanyol, això pretén l’independentisme: un corrent social, moral i polític que durant l’última dècada ha omplert els carrers amb espectaculars manifestacions de gent que coincideix en un natural desig: ser catalans no només de nom i de marc cultural sinó també de fets les 24 hores del dia.
El meu pare, que va haver d’anar al front tant si com no, era fill de vídua i en circumstàncies menys dràstiques se n’hauria d’haver lliurat, tot i el que va haver de patir deia que en aquell purgatori havia aprés molt sobre política i encara més sobre la catalanitat, sempre amenaçada, prefigurant la dura repressió que va comptar amb la complicitat de tants catalans. Per aquest motiu, una de les frases lapidàries que deia amb un rictus de pena al rostre era que «a Catalunya sempre la perdia els seus traïdors», un fet recurrent, deia ell, i que s’ha anat repetint i repetint fins ara mateix.
La Guerra Civil la van perdre els republicans a Espanya, però a Catalunya qui més la va perdre va ser Catalunya. Les generacions nascudes després de la guerra vam ser escolaritzades en castellà, una llengua que per veïnatge potser hauríem aprés ben de gust per interès intel·lectual, com fan els portuguesos, però ens va ser imposada a cop de bufetades i humiliacions: infants que érem tractats com a «mals espanyols», tal com explico en un dels capítols del meu llibre La meva llengua, la meva vida.
El resultat de les eleccions del passat 28-M ha posat novament sobre la taula aquest desig legítim de preservar i de llançar vers el futur una manera de ser que es manifesta a través de la llengua, la cultura, la història i fins i tot l’economia. L’abstenció en massa, i la patacada electoral que ha sofert ER, el partit que en aquests moments governa en solitari al Palau de la Generalitat precisament per no complir (el subratllat és meu) el que el president Aragonès va proclamar el dia de la seva investidura, que caminaríem cap a la independència, és un avís clar de la voluntat de la gent que volem la independència. Que, si anem més enllà del discurs polític, hem d’entendre també com una aspiració de l’ànima personal i col·lectiva de la gent que vol expressar-se en pròpia terra amb totes les seves virtuts i talents.
El resultat de les eleccions a Espanya ha provocat un xoc monumental: una de les Espanyes, la més reaccionària i feixista (sí, encara estem així), ha ensenyat de nou les dents. Com a reacció, el president socialista Sánchez ha convocat eleccions generals amb segell d’urgència: haurem de passar per les urnes el proper 23 de juliol.
Mentre que la península ibèrica vol tornar a pintar-se de color blau, aquí tenim una nova oportunitat per recosir, mitjançant les urnes, l’esperit de l’1 d’octubre, estripat per la mala traça política dels dirigents del partit fundat per Macià. Ens esperen campanyes electorals, però aquí molta gent sabem el que volem com s’ha fet visible. Espanya ja té qui li escrigui cartes d’amor en un sentit o en un altre, com els independentistes volem viure amb independència d’aquestes declaracions que, tal com els fets històrics i els immediats (què se n’ha fet, de la taula de diàleg?) ens recorden, nosaltres sempre hi perdem. Més encara: en sortim deshonrats. No sembla que hàgim d’insistir en alimentar el que en el fons és hostilitat per part dels governs d’Espanya, ja siguin de dretes o d’esquerres. Sempre ens veuen com aquells pàrvuls dels anys cinquanta que, pel fet de no saber parlar castellà a l’escola, ens deien a crits per atemorir-nos i fer-nos abaixar el cap que érem «mals espanyols». No sembla que hàgim de persistir en aquesta consideració negativa per part de l’Espanya eterna que s’agrada de rebaixar-nos com a persones i com a catalans. Així, el proper 28-J votem en conseqüència.
