[Read it in English clicking here.]
Brussel·les, 10 de gener de 2018
Abans del 21-D, algú molt proper al president Carles Puigdemont afirmà la intenció d’esdevenir “UN GRA AL CUL” (sic) per a Europa després de guanyar les eleccions imposades.
En això estem.
Confesso que la nit del 21 de desembre fou un dels records polítics més bonics de la meva vida. Per la majoria absoluta arrabassada a l’autoritarisme i, també, pels 12.000 vots d’avantatge de la llista del president sobre la d’Esquerra Republicana. Pocs però suficients.
Ja em perdonareu, però si hagués triomfat la candidatura del tan injustament empresonat i silenciat Oriol Junqueras, ara mateix parlaríem d’un govern hiperautonòmic, no reconeixedor de la legitimitat catalana i, això sí, molt d’esquerres. Tanmateix, tots sabem que l’elecció girà entorn de l’eix nacional. ERC no hauria d’enganyar-nos i autoenganyar-se en aquest punt com ho fan els Comuns.
Una crisi multiorgànica d’Espanya pot obrir una finestra d’oportunitat a la República Catalana per desplegar-se. Hem d’estar-hi preparats i àdhuc propiciar-la, perseverant, denunciant urbi et orbi les violacions dels nostres drets.
Només el poble català, representat al Parlament, té la potestat d’elegir el seu president. És innegociable. Qualsevol condicionant extern sobre persones que gaudeixen de drets de participació política és antidemocràtic. Ens assemblaríem a l’Iran, on els candidats han de ser pre-aprovats per una jerarquia superior.
La portaveu del govern alemany recordava una obvietat l’endemà de les eleccions en dir que “correspon als parlamentaris catalans formar govern”. Humiliació no gaire subtil a Mariano Rajoy. Ell i els seus fiscals, per cert, estan ignorant la crida al diàleg i a la reconciliació del govern d’Angela Merkel i la premsa internacional. La paciència teutona no és infinita.
L’autonomia de Catalunya està suspesa a tots nivells, sense cap base legal. A l’àmbit financer, ja des d’abans del referèndum de l’1 d’octubre. Tenim encara 4 presos polítics, i 8 diputats amb traves per exercir la representació popular al Parlament. Patim una causa penal general contra l’independentisme. El Ministre Montoro arbitràriament asfixia financerament els nostres mitjans públics de comunicació i institucions culturals. Si acotem el cap i acceptem aquesta “normalitat”, la propera lluita serà per no caure més avall.
Oswaldo Payá, demòcrata cubà i Premi Sakhàrov, basà el seu cèlebre Projecte Varela en el punt feble de totes les dictadures: no respecten les seves pròpies lleis. Exigia plasmar en lleis els drets i llibertats fonamentals reconeguts a la Constitució cubana, però sistemàticament violats. Al final, l’Assemblea cubana li denegà la validació de les desenes de milers de signatures recollides perquè cadascuna d’elles no anava acompanyada d’una declaració jurada davant notari que el signant era elector (sic). Els impulsors del Projecte Varela patiren una repressió terrible i l’heroic Oswaldo Payá acabà morint en sospitoses circumstàncies el 2012. Però això és una altra història.
Espanya, en la seva venjativa i cega criminalització de l’independentisme català, s’està endinsant en un fangar autoritari incompatible amb les garanties de la seva pròpia Constitució i de la legislació europea, sobretot la Carta Europea de Drets Fonamentals i l’article 2 del Tractat de Lisboa, que específicament protegeix els drets de les minories.
L’esclafament de les institucions catalanes perpetrat amb l’article 155 no és una derrota catalana, és el principi de la nostra victòria.
Treballem per accelerar el moment en què aquests crims i errors de Madrid li passin factura. De moment, la Marca España ja cotitza a la baixa.
Els republicans hem de defensar els drets de Catalunya exigint amb fermesa la restitució del nostre govern legítim. Atès que els catalans ens han donat una majoria parlamentària per reinvestir el president Puigdemont, ho hem de fer. Qualsevol pla B implicaria renunciar als drets democràtics dels catalans d’ara i els del futur. No hi ha excuses.
I si s’han de repetir eleccions, es repeteixen. El temps juga contra un afeblit i corrupte govern central, i un sistema judicial inquisitorial. Si hem revalidat la majoria absoluta amb el país i institucions ocupades, 8 candidats impedits i un 82% de participació, ho farem de nou havent demostrat que la República Catalana és el cavall electoral guanyador i l’únic projecte democràtic.
Les urnes i la democràcia són nostres, la repressió i l’autoritarisme són d’ells. Aviam qui és el guapo que li explica a Europa que s’engarjola per motius polítics el president elegit pels catalans i se’ls priva del seu govern legítim una vegada, i una altra, i una altra…
Allô, Europa! Vagin preparant-se per a la República Catalana.
Erika Casajoana
Brussel·les
