He hagut d’esperar un temps per tornar a escriure després de l’irracional període viscuts a partir dels fets del 26 d’octubre i la seva absurda gestació. Per salut mental i per aclarir-me les idees. Però amb la interlocutòria-quasi-sentència dels jutges que no deixen sortir l’Oriol del seu empresonament preventiu (preventiu, de què?) d’Estremera, es tanca un període polític convuls i irrepetible.

Algunes coses em queden clares:

1/ L’independentisme a Catalunya te un 47 % consolidadíssim. Però el no independentisme té l’altre 53%. Siguem binaris per un cop. I demòcrates. Hem votat i hem perdut. Però tenim un 47% a prova de càrregues policials i 155.

2/ Arribats a aquest punt, només queda clar, i que ningú no s’enganyi que hi ha o la via violenta o la via constitucional. S’han acabat els discursos emblemàtics i els moviments ghandians. L’Estat espanyol ha deixat clar, diàfan i cristal·lí que no s’avindrà a donar cap possibilitat a dialogar la validesa del títol I de la Constitució Espanyola que afirma la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, i que obliga l’exèrcit a intervenir per defensar-la. Això és així, ens sembli bé o no. I els qui ens pensàvem, com jo mateix, que no s’hi atrevirien, perquè això no podia ser en el marc europeu ni en el marc democràtic, que això era una cessió a l’exèrcit  franquista del 1976… doncs s’hi han atrevit. I per tant, la nova premissa és que no podem jugar a pressionar perquè no cediran. I seguir pressionant ens anirà sempre en contra. Com quan et dones cops de cap contra una paret de ciment armat. No tenim cap possibilitat de trencar-la. Aniran a defensar la constitució per tots els mitjans constitucionals, exèrcit inclòs. I jo no posaré en perill les vides dels nostres joves, perquè no posaré en perill les dels meus fills. Res justifica una mort. Abans que indepe, soc demòcrata, i abans que demòcrata intento ser persona. I la meva visió de la persona és la d’un creient que no accepta de posar en perill obertament vides humanes. Així raono. I així crec que raona també l’Oriol. Que quedi clar. Perquè m’enfrontaré a qui calgui per deixar-ho clar. I aquest cop seré implacable. I malcarat o molt malcarat si cal. M’és igual. Només guanyarem convencent qui calgui i el temps que faci falta.

3/ Els costos d’aquesta conquesta del 47 %, perquè finalment hem votat, són enormes. La via judicial engegada pel PP tindrà conseqüències ens agradi o no. I amb validesa jurídica ens agradi o no, ens sembli just o no, ens sembli increïble o no. Per tant, la primera cosa a decidir és minimitzar els efectes d’aquesta propera lluita judicial i protegir els nostres “caiguts”. Jo no volia que fossin abatuts. Vaig clamar en el desert una aturada que l’excusa de “la gent” feia impossible. Ara exigeixo a “la gent” que deixi ja d’una vegada la “lluita” i accepti que cal cuidar els ferits de la millor manera possible. Per això cal allunyar-los del front. I si per afrontar el judici que se’ns ve a sobre els imputats han de deixar la vida política (mai res no és definitiu), doncs que la deixin. El famós pas al costat o com li vulgueu dir. Hem dit mil vegades que quan en caiguin uns en vindran uns altres. Entenem d’una vegada que hi han acusacions dels fiscals de l’Estat espanyol que acabaran en un judici, sembla que ben aviat, i que cal afrontar aquest judici en les millors circumstàncies possibles per evitar penes dolorosíssimes de presó per als nostres dirigents. I no podem comptar amb una amnistia a curt termini.

4/ Deixem ja de dir que la culpa la té Espanya. La culpa de l’acció judicial i política la té un govern format per homes del PP, ajudat pel partit Ciudadanos i recolzat per un PSOE que ja ha estat qüestionat internament. Recordem que va anar de molt poc que el PSOE de Sánchez tombés el PP, de molt poc. Ja quasi ho teníem i res d’això no hauria passat. Deixem-ho aquí per no fer política ficció. Mentre hi hagi democràcia a Espanya, la obligació de tot polític demòcrata serà seguir lluitant per canviar els governants amb els vots. I ho podem fer. De fet, aquesta ha de ser una primeríssima prioritat.

5/ Hem tingut la immensa sort de poder formar govern de nou a la Generalitat. O amb una majoria indepe (amb la CUP) o amb una majoria anti-155 (amb Podem). Se me’n fot qui sigui el president. Només exigeixo que s’acabi amb el discurs imbècil de pretendre fer creure a la gent que es pot governar des de Brussel·les o des del Congo. No som idiotes. Ha de governar gent capaç, que en tenim molta tant al PDeCat com a ERC per restituir no el “govern legítim”, deixem-nos d’imbecil·litats. S’ha de governar per restituir el govern d’una Catalunya autonòmica dins l’Estat espanyol. Sí. I què? Eren unes eleccions autonòmiques i ens hi hem presentar. Tots. Els de la CUP, també. Doncs governem constitucionalment i restituïm les institucions.

6/ La interlocutòria-quasi-sentència que deixava a l’Oriol a la presó, ens deia com es pot ser indepe “sin morir en el intento”. S’han de seguir unes lleis marcades per la constitució. I això és impossible de saltar-s’ho. Hem intentat forçar la constitució i el Tribunal Constitucional no ho ha vist com nosaltres. De fet, mentre estigui format per membres elegits pel PP, ho veurà sempre igual. Hi ha coses que no podran canviar, com la quasi impossible reforma de la constitució per acceptar que Catalunya sigui reconeguda com a nació i no “nacionalitat”, que encara ara no sabem què vol dir. Bany de realisme, senyors (i senyores). Podem demanar un referèndum per canviar la constitució. I qui em digui que és impossible, que pensi que fa deu anys era impensable que l’independentisme tingués un 47 % del vots a Catalunya. Exigim constitucionalment canviar la constitució. Obrim la caixa sagrada. I exigim que canviï per moltes altres coses que poden ser canviades. Us imagineu una campanya per eliminar la monarquia? Aquesta la podem guanyar! Els jutges demanen que no els fiquem en embolics i juguem les nostres cartes. Hi ha molt a fer si reorientem els nostres objectius a causes possibles i que posin en entredit les enormes contradiccions del govern del PP. Tenen corrupció i lluites internes, tenen problemes amb Europa i amb la pèssima manera de gestionar el dèficit. Han regalat bilions d’euros a l’IBEX. I… tenen la immensa sort que gràcies al nostre abrandat patriotisme ghandià, ara som els culpables de tot. Deixem de ser l’excusa. La lluita legítima i democràtica dins la constitució no ens l’acabem. Sortim del punt de mira i fem política. Podem guanyar. Calma. Res d’astúcia: calma. I que cadascú faci la seva feina.