Ningú no s’havia cregut massa això de la turmenta perfecta, pel que sembla, i una força bona entrada es congriava per a veure com Pep ens proposava passar el gual. El rival no era dels fàcils, i malgrat el crescendo de bon joc durant la primera part i que amb els minuts semblava que la mena de doble pivot que ens escarrassavem a provar, la cohesió i la fortalesa física del Màlaga van aturar la riuada fins ben entrada la segona part; però un rival que es reconeix inferior, que es tanca i renuncia a cap iniciativa, només pot apel·lar a l’empat com a màxima realització. A mi em semblava tan clar que no patia gota, però sembla que tornant dels passadissos el virus del rumrum es va començar a estendre, patidor i proteston el nostre benvolgut consoci, ja saben que som bestiar de mal ferrar. Jo que soc una mica estrany no m’ho acabava de creure i fruïa veient reengaxada la nostra defensa, presidida per Puyol, incommensurable, pletòric, segur, titànic; si Piqué a més de voler fer-se gran al Barça vol ser-ne, només caldrà que vagi mirant a la seva esquerra, i que s’hi fixi. Mentrestant els del rumrum anaven encomanant-lo i fins es van sentir alguns xiulets per Ibra, injusta víctima, que falla perquè ho prova (el que gairebé mai li passa a Xavi, posem pel cas). Res, els que ja xiulaven Laudrup a la seva primera temporada.
Pedro enganyant el porter, que s’esperava que centrés i li fum canonada al seu pal des de fora (sic!) de l’àrea va posar el camp a cridar el seu nom i així va ser que vem tenir la festa en pau i els del rumrum es van empassar els xiulets. Un gol que valia mantenir el lideratge, anava apuntant jo a la llibreta. Però ni el meu titular ni els del rumrum no van tenir ni una estoneta de pau, que va venir l’empat, un contraatac de dos tocs que van trobar el nostre migcamp descol·locat i la defensa no va ser-hi a temps. I a patir.
Si no fos per Alves, és clar, que incombustible no havia defallit en tot el partit i encara li quedaven piles, cent per cent recuperat, cent per cent necessari en aquest esquema de joc, i amb el cap clar i les cames electrificades com si acabés d’entrar en joc va fer màgia de la màgica passada de Xavi, i li va posar a Messi per a que ens fes aquell gol tan bonic que ja tenim vist.
Llàstima de cirereta, que el gol d’Ibra, anul·lat diu que per falta, pel terrorífic Rubinos Pérez, hagués anat bé per a ennuegar els del xiulet.
