Aquest dematí de dijous que ja tenim data per a les eleccions i aquests 8 mesos que encara falten per decidir d’una vegada el ditxós full de ruta i construir totes les estructures que facin falta, aquest dematí de dijous, dic, el que em passa pel cap, contradictori com sóc, és que, si fins ara mai no me l’havia comprat ni llegit, no sé per què ara que “tothom” ho fa jo també ho hauria de fer. La impassibilitat és el fonament de la distinció, deia Lampedusa, i el que em sembla més distigit és no comprar-se, justament ara, Charlie Hebdo. Els atacs han estat una gran putada, però em sembla que el laïcisme que prediquen també ho és. Aquesta absència de tota fe i de tota creença, diguem-ne relativisme, de fet. Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Molt bé, ¿però amb quina base i a partir de què? El mal, l’enemic de veritat, és Al-Qaida (que traduït es veu que vol dir la base, el fonament, el mètode) i el gihadisme, d’acord. És aquest el mal, i no pas per musulmans sinó per assassins. I no n’estem exempts i ara a les escoles del país, quan llegim per exemple “…com Goliat al rebre la ferida”, o “mes nou Matusalem també morí”, ja cal que t’espavilis primer a explicar el relat bíblic- que abans tots ens sabíem i que avui als adolescents i no tan adolescents els sona com si sentissin ploure- si pretens que alguna cosa sigui entesa i gaudida. David i Goliat, sí, i els patriarques. I els Campanars del Conflent. I l’absència de relat a les aules del país. I vinga gent a fer-se amb exemplars de Charlie Hebdo. O a parlar-ne quan ningú ja no sap res de res perquè res de tot això ja fa temps que no s’ensenya ni s’explica. Aquesta mena de publicacions també se’n foten, dels relats que fins fa poc ens han sostingut. Charlie Hebdo per compassió! 5 milions d’exemplars, o no sé quants. Solidaritat de peus de fang. I cap temor. I la Catalunya lliure i independent resulta que, per a alguns, no ha de tenir exèrcit. I potser, si grates un poc, ni policia no voldrien. Llibertat d’expressió, i tant. Tota la que vulguis. Llibertat, però, comporta responsabilitat, alguna mena de temor, i és sempre que som responsables del que diem o pensem. Malgrat les contradiccions i incoherències. Constatació d’aquesta fatiga gairebé mortal d’Occident. Aquest pendent i aquesta deriva on sembla que estem instal·lats. Mai no ens hauríem de cansar de repetir-ho i repetir-ho. Coctail d’aquest dematí de dijous.

I el plaer, la nit d’ahir, de veure i escoltar J.F.Mira al 33. Savis.

http://miquelcolomer.cat