Hi estem arribant, sembla, finalment. La política es fa ressó del clam popular de fa tant de temps i és veritat que, després de tot, ens enfrontem a Espanya. No sé si es pot fer sense trencadissa. Em sembla que no, però potser no hi entenc prou. Fa molta vergonya això d’Espanya, si més no els qui en porten la veu cantant. Demostren, sobretot, ignorància, molta ignorància. I, el que és pitjor, es mostren orgullosos de ser tan i tan ignorants. No en tenen ni idea, però és que tampoc no els importa gens fer el ridícul que estan fent. Em sap molt de greu, però, que no siguem capaços entre nosaltres d’elaborar una llista unitària de cara al 25-N. No sé de qui és culpa, aquesta incapacitat, però ja es veu que el vot serà un vot potser majoritari, però dispers. Ens manca aquell punt de generositat que caldria per posar el país per davant dels partits i dels seus interessos. El país, la nació, per damunt de tot. No hi ha cap altre camí, és prou sabut. Perquè sí, d’acord, la cosa ha arribat finalment a la classe política, però aquesta no és una classe gens generosa ni despresa, sinó interessada. Em fot molt, la veritat. I pel que fa a la resta, cap cas. Cap cas i oïda sorda a tot allò que puguin dir i fer des de l’Espanya imperial, inclosa la instal·lada a Barcelona, Llanos de Luna. Però també tots els altres Vidalsquadres i companyia de Pedrosjotes i tuttiquanti. I diumenge Barça-Madrid. Ja fa temps que, en aquest nivell, el futbol és fenomen social i, per tant, polític. Deport i política estan barrejats, i és natural que sigui així. Diumenge és un Catalunya-Espanya, un més. Amb totes les de la llei. Estratègies futbolístiques al camp, sí. Però polítiques i emocionals a la graderia. Naturalment.
