Una vegada més la gent de l’ANC, en la que -sense menysvalorar de cap manera altres institucions i iniciatives- molts veiem ja l’avantguarda activa del nostre poble, ha demostrat una capacitat d’iniciativa, d’inventiva i d’entusiasme que manca completament als nostres amargats i biliosos contraris.. Jo no tinc cap dubte que, igual que a les dues Diades anteriors, els objectius s’assoliran sobradament i que tornarem a donar al món una imatge de fèrria decisió, d’un comportament exemplar, i d’una entusiasta alegria, nodrida per la il·lusió comuna de la majoria dels habitants de Catalunya.
Suposo, però, que amb el realisme que fins ara caracteritza totes les actuacions de l’ANC, els organitzadors deuen tenir ben clar un dels riscs més grans que cal prevenir: l’intent de provocadors pagats per les clavegueres espanyoles, d’organitzar aldarulls que puguin desacreditar el caràcter pacífic i democràtic de la manifestació catalana.
A mesura que va acostant-se la data fixada per la consulta, i a mesura que les institucions espanyoles van adonant-se cada vegada més que tots els seus esforços -tant els nets com els bruts, que són els més- no serveixen de res, ni tan sols el seu previst “no” del 8 d’abril al Congreso, i que els catalans -govern, parlament i poble- segueixen el seu full de ruta sense defalliments, augmenta la intensitat dels atacs espanyols tan dels oficials com dels amagats. I no té res d’inversemblant que vuit setmanes i dos dies abans del 9 de novembre, vulguin desacreditar la prevista manifestació massiva de la voluntat del nostre poble.
Com ha dit més d’una vegada en els darrers temps en Miquel Sellarès, en els seus articles a la premsa catalana, cal que les nostres autoritats i les nostres forces de seguretat actuin ja preventivament per descobrir i neutralitzar possibles grups als que es consideri sospitosos de voler usar la violència al carrer l’onze de setembre. I si això presentés dificultats, cal disposar dels mitjans per tallar d’arrel qualsevol aldarull que es volgués provocar. El Govern i la ciutat han d’ordenar una actuació assenyada, però decidida, de les forces de seguretat. Els organitzadors han de disposar d’un servei d’ordre que tant serveixi per canalitzar els manifestants com per avisar als mossos d’esquadra, cas que calgui. I finalment, els mateixos manifestants haurien d’ajudar a una desescalació de qualsevol incident. No es tracta d’anar a pinyes amb ningú sinó, ben al contrari, d’evitar-ho, d’aïllar els possibles provocadors tant com es pugui, de fotografiar-los si és possible per contribuir a la seva identificació. I no cal dir que no s’ha de tolerar que ningú porti la cara tapada amb els passamuntanyes que usa sovint aquesta mena de gentalla. No és pas segur, però, que els SEC (serveis espanyols de claveguera) precisament aquell dia provoquin res de res, ja que el tret els hi sortiria, a ben segur, per la culata. Mirem-nos-ho.
En els darrers anys i en tres ocasions memorables (el juliol del 2010 i les Diades del 2012 i del 2013) Catalunya ha sentat precedents clars, ha demostrat al món que pot moure un o dos milions de ciutadans de forma exemplarment pacífica i ordenada. No sols sense aldarulls, sinó fins i tot sense que quedi més brossa al carrer que la que hi hagués abans. Res de violències. Res de cares tapades inidentificables. Tothom dóna la cara i és una cara somrient. És un poble alegre que, amb vells i criatures, proclama als quatre vents una valenta voluntat cívica i política que ja no admet més excuses de mal pagador, ni més mentides, ni més escanyaments. Amb respecte pels que pensen d’altra manera, però segur de tenir la gran majoria al derrera seu.
Si ara, a la propera Diada, hi haguessin incidents violents, tothom (inclosa l’opinió internacional) sabria, doncs, que els catalans no en seríem els responsables, sinó els “grans demòcrates” defensors de les Sagrades Escriptures constitucionals. I això seria bo d’avisar-ho preventivament als representants diplomàtics estangers (ambaixades a Madrid i consolats a Barcelona), pregant-los-hi que -sigui o no de manera oficial- enviin observadors a la “V” de l’onze de setembre.
Potser ho intentaran a altres bandes i en altres dates, però on i quan fos, la reacció nostra ha de ser sempre no deixar-se provocar i der tot el que es pugui per identificar i desenmascarar els provocadors. Com deia Carme Forcadell (una de les figures històriques d’aquest moment català) al Punt-Avui del 9 d’abril: “Hem de continuar mostrant una Catalunya pacífica, democràtica, alegre i disposada a mobilitzar-se per un país millor per a tots els que hi vivim, vinguem d’on vinguem, parlem com parlem i ens sentim com ens sentim”.
En aquest Sant Jordi del 2014, hem de tenir present que, igual que com el nostre llegendari sant patró, també hem de defensar una princesa i hem de combatre els dracs. Com ho dic en uns versos meus recents: “Els dracs són la calúmnia i la mentida / que ens plouen al damunt com mal aiguat. / I la princesa, tan sovint ferida, / però mai morta, és la Veritat.”
