Trobo que si el meu besavi aixequés el cap i veiés que no queda res dels negocis que ell va emprendre o continuar, com ara el dels pinyons -el seu fill el coneixien com “el rei de les pinyes”-, el suro, les tòfones, les serres, etcètera, dubto molt que m’autoritzés a narrar per escrit, amb noms i cognoms, aquest declivi industrial familiar.

Tot i això, la lectura del nou llibre de Rafel Nadal, ‘Quan en dèiem xampany’ va més enllà del simple tòpic resumit en: l’avi, el fundador i ‘geni i figura’; el fill, l’industrial i més ‘figura que geni’; i el nét, el poeta. La seva prosa, senzilla i digestiva permet al lector convertir-se en testimoni presencial de les peripècies dels amos de la companyia de taps de suro Francisco Oller, SA, així com viure en directe l’ordre bastament autoritari, embolcallat de ‘savoir faire’, d’aquelles famílies que tenien algun cèntim quan encara no existia l’ascensor social, o aquest no resultava tan fàcil com en temps actuals.

No obstant això, entendré aquelles persones que diguin obertament que el llibre els ha agradat però no els ha impactat. Els comprendré perquè Rafel Nadal no fa una novel·la qualsevol. Explica una història familiar, que ha après, vist i viscut. I per tant, cal endisar-se en el seu món, que narra amb molt bona lletra, on és necessari gaudir en primera persona dels rituals d’aquella època, propis d’una determinada classe social, i entendre que el concepte família-negoci era una unitat inseparable que esdevenia la més formal carta de presentació.

Alhora, de la novel·la se’n desprèn el desmembrament i la decadència del sector forestal, tant de la propietat (la segona meitat del s. XX ha significat la liquidació o fragmentació de la majoria de patrimonis agraris de Catalunya), com de l’economia que havia generat (és a dir, la desaparició gairebé arran del teixit industrial forestal, buque insignia juntament amb el tèxtil, de l’empresariat català. El destí de Francisco Oller, SA n’és una prova, com tantes d’altres).

L’anècdota del llibre? Estiu de 1926. Viatge a Amèrica. Dos propietaris forestals i dos industrials gironins es passen “tot el viatge jugant a cartes, menjant i fumant grans havans al saló del vaixell”, sense ni tant sols baixar a terra ferma: “-nosaltres no baixarem. A port, el vaixell queda mig buit i és molt agradable […]. I quan s’allunyava (explica), va sentir que cridaven un grumet, li donaven un bitllet i li feien un encàrrec”.

Alguna mancança? Potser el final. Un parell de pàgines més crec no haurien fet cap mal, bàsicament per assaborir durant més estona del desenllaç de l’obra, i permetre acabar la lectura amb un sentit somriure interior i un sospir pensatiu, tot aixecant la vista endavant. Segurament la cruesa del destí de la societat i per tant, la realitat dels fets, han eclipsat la màgia que l’autor podria haver dotat a un dinar familiar i a la litúrgia d’agafar el tap i examinar-lo amb atenció […] i dictaminar: És de casa. Un gran tap Francisco Oller.

Tanmateix, una obra molt recomanable.

Àlex Serrahima
Santa Coloma de Farners. Advocat i silvicultor. Assessor jurídic del Consorci Forestal de Catalunya, patronal dels propietaris forestals. Gestor de boscos familiars. "Als pagesos no cal que ens cuidin, ni que ens estimin; només que ens deixin viure". Humanisme, territori i independència.
@alexserrahima

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorTrencada abans que independent
Article següentLa Bota de Roda