Són les 7 de la tarda d’un bonic divendres de primavera. El meu intent de trobar acompanyant ha fracassat estrepitosament i em dirigeixo al Centro Popular Andaluz a treure el nas a un acte de Ciutadans, crec que el primer que es fa a Sant Cugat. A la porta em trobo un antic militant de la JNC, que ara creu haver vist la llum i llueix samarreta taronja damunt de la camisa. L’he vist lloar el règim franquista al facebook i fer-se fotos amb la bandera de l’àguila. Sembla sorprès de veure’m, i m’assegura que quedaré meravellada pel discurs del Cañas. Mig en broma li pregunto si a la sala on se celebrarà l’acte hi ha cobertura, més que res per si he de demanar ajuda perquè em vinguin a rescatar. No em segueix la corrent, però em fa saber tot cofoi que han vingut “uns de la CUP” a fer fotos, però que ja han marxat. Baixo a la sala, ja a les fosques. A l’escenari, una taula amb 3 cadires i un sol micro, un faristol i una gran pancarta taronja de “Mejor unidos”. Tothom xerra i se saluda com pot mentre sona música casposeta. Hi sento algú que parla català, i hi veig Berta Rodríguez, l’excap de llista del PP de Sant Cugat (la qual, per cert, va convertir Lluís Recoder en alcalde l’any 1999). Hi reconec alguns curiosos com jo, algun periodista local, i un parell de socialistes que a aquestes alçades ja no sabria dir si són curiosos o no. Dels 9 diputats de Ciutadans crec que només hi falten Carina Mejías, trànsfuga del PP que fa 4 dies es vantava de ser aforada al twitter, i Albert Rivera, que deu estar de tour per Espanya explicant el projecte transformador de Ciutadans. Surto al pati, on sí que hi ha cobertura. Jordi Cañas atén els periodistes i es fa fotos recolzat a la paret i amb una cama arronsada com un model. Es mostra simpàtic i rialler amb la fotògrafa, i la seva tranquil·litat contrasta amb els nervis que hi ha dins entre els inexperts organitzadors de l’acte. “¡He contado unas 70 personas!”, diu una noia tota emocionada. A mi em sembla poc tenint en compte que 10 som aliens i que s’han passat la setmana fent spam de l’acte i repartint octavetes, però ells deuen saber mesurar els seus èxits millor que jo. La presidenta de l’agrupació local fa cara d’enfadada, i després de maleir l’ajuntament presenta els ponents. Parlaran 3: Matías Alonso, Inés Arrimadas i Jordi Cañas. Comença Inés Arrimadas, que forma part de la mena de gent que diu “en el momento actual en el que vivimos” i “yo soy una persona que”. Se la veu més justeta que a la tele, i potser també més mona. Suposo que a la vida real tot s’accentua. “Por nosotros no van a pasar”, diu, i demana confiança a l’auditori “para revertir la situación actual en Cataluña y hacer que el sentido común triúnfe”. Li costa articular un discurs, i suposo que és per això que es limita a reclamar adhesions o, més ben dit, a reclutar soldats per a la causa. I per fi arriba el torn de Jordi Cañas. Explica que ha vist una pancarta de la campanya del “país normal” d’Òmnium, i que a ell sí que li agradaria viure en un país normal on es respectessin les lleis, on les escoles ensenyessin i no adoctrinessin, on els governs governessin, “Vamos a convertir a Cataluña en un país normal”, etc. El seu to de veu va en augment, i es desfà en declaracions d’amor a Espanya, que assegura que també vol reformar. “Cuando voy en el AVE a Madrid y veo aquella tierra seca, que mira que no tiene nada, pienso: qué país más bonito, coño. España es el mejor país del mundo porque es el nuestro”, i altres mostres de xovinisme que arrenquen uns aplaudiments tímids. On se sent realment còmode, però, és bramant contra l’independentisme. “Que se miren al espejo y verán lo feos que son”, etziba sense que vingui a tomb. L’espectacle ofereix moments brillants, com quan gairebé aixecant-se de la cadira, excitat, exclama: “Mas-Colell, mentiroso! Mas, mentiroso! Homs, supermentiroso (a parte de no muy listo). Publíquenlo, publíquenlo, me da igual.” I mira, jo també li trobo la seva gràcia de bestiola enrabiada fins que cada una de les seves paraules em sembla amenaçadora, incitant a la violència d’una manera tan bèstia que em fa esgarrifar de debò. Dóna a entendre que la fractura social acabarà tenint lloc perquè ells mateixos la provocaran, o almenys això em sembla quan diu que “Intentaremos que no pase, pero si siguen la fractura se producirá”, o “Llegaremos donde sea. Cataluña nos necesita”. El to de Matías Alonso és molt més reposat, i no m’estranyaria que el portessin a tancar els actes per fer baixar una mica la tensió després de la intervenció del Cañas davant de segons quines àvies escandalitzades. No diu res, només parla, i ho fa poca estona. Ja són gairebé les 9, envio un missatge per demanar que el sopar que tenia sigui una mica més tard, i decideixo quedar-me. Els torns de paraula prometen, i de fet no em decebran. De 5 o 6 intervencions del públic, només una, cap al final, parla de l’independentisme. La resta, immigració i corrupció. La resposta sobre la immigració li toca donar-la a Matías Alonso, que es limita a dir que “es un tema muy delicao”. Veient que la senyora que ha formulat la pregunta no es queda satisfeta, Jordi Cañas pren el micro per deixar anar les consignes suades de sempre: “Derechos, pero también obligaciones a los que tengan la situación regularizada”…. i “que no abusen y no se cuelen”. Quan veu que la senyora ja està contenta amb l’explicació rebuda, para de xerrar i conclou la tombarella amb un “Nosotros no tenemos complejos”. Més tard, sense que tampoc vingués gaire a tomb de res, Cañas diu que està molt decebut perquè a Sant Cugat no s’ha trobat concentracions a les portes d’on ha de fer l’acte. “A mi me gusta y me pone bastante que me insulten llamándome fascista, es la sal de los actos”. Un parell d’arengues més, la gent aplaudeix -cosa que no ha fet fins ara-, i ara sí que se sent realitzat: “¡por fin aplaudís!”
I jo marxo trista més que no pas enfadada, més en estat de xoc que no pas de mal humor. Em podia imaginar la demagògia, i fins i tot una bona dosi de mentides, però em sembla que no estava gaire preparada per apel·lacions populistes als instints més baixos ni amenaces de trencar la cohesió social. Com passa a la majoria de països europeus, els votants de partits ultres com Ciutadans són força més innocents que els seus dirigents, però tampoc no sabria dir si és això és un avantatge o un inconvenient. Sigui com sigui, el fenomen Ciutadans també és una mica culpa nostra, que hem anat amb el lliri a la mà. Ple de contradiccions, sense cap idea que no sigui el Cañas bramant com una bèstia enrabiada: 9 diputats no són gens menyspreables, però 9 diputats que atien la por des de la visceralitat i el ressentiment, que fugen del debat perquè només es troben còmodes en la confrontació i en l’insult, sí que ho són. I com a tals se’ls ha de combatre. La il·lusió és nostra i els seus votants encara són salvables.
