Per tal d’endinsar-me en aquestes reflexions, hauria d’haver parlat abans de la vertadera amistat. Un altre dia serà. Sé perfectament que entre molts polítics hi ha amistats de debò, i que l’exercici noble i indispensable de la tasca política crea bones i indestructibles amistats per a tota la vida. Però, tenint en compte tot el que hem vist, avui em limitaré a allò que podem anomenar “amistats falses”, amistats “interessades”. Existeixen per un motiu o un altre, i no es qüestió de detallar circumstàncies perquè solen originar-se molt diversament. No voldria passar-me de la ratlla, perquè aquest fenomen -els falsos “amics”- el solem trobar pertot arreu: en les famílies, en els negocis, en els clubs esportius…Exposar, doncs, unes quantes idees sobre les falses o fingides “amistats” en el camp de la política, serveix per mostrar una cara -tal vegada també ben coneguda- de la realitat diària. De “falsos amics” n’hi ha en el propi partit polític en què un milita; també se’n troben en el camp contrari com és lògic. Sempre, com en tot, hi ha un més o un menys, i moltes posicions són intercanviables perquè els mateixos polítics són capaços de representar tots els papers de l’auca.
L’experiència de la vida política ens ha ensenyat que una determinada falsa “amistat” ja es trobava potser latent des del seu mateix origen, per raons diferents: ideologies, militància, tendències de dretes o d’esquerres, punts de vista oposats. Sens dubte, aquestes diferències podrien haver-se perfectament conjuminat amb una recta, vertadera i perdurable amistat. Ara bé, el fet que uns polítics concrets, que semblaven bons amics, acabessin les seves relacions en baralles, insults, greus tensions, acusacions mútues i públiques de deslleialtat, o en denúncies d’incompetència i de manca de rigor professional…mostraren la dura realitat: en el si d’aquella primitiva relació política hi havia ja potser llavors d’ “engany”, de “fal·làcia” o de “mentida”. El fingiment continuat hi féu la resta. Aquestes llavors s’amagaven, tal vegada, disfressades darrere un determinat interès de partit? Foren uns “interessos creats” -econòmics, socials…existents- els que serviren per mantenir, durant anys, aquella “amistat” clarament instrumentalitzada per treure’n un posterior profit quan fos necessari?
Quantes vegades, algunes d’aquestes postures foren acompanyades per una bona “comèdia”, una admirable “aparença” o “un fer veure” que no passava res de res ! Però en el capteniment artificiós de la relació amical hi havia algun aspecte que ens deia que algú no jugava net. El comportament d’aquells “amics” no presagiava res de bo ni mostrava cap veritable empatia. La disculpa, per als altres companys que ho veien o ho intuïen, es trobava en el fet que unes tals “relacions amistoses” eren unes maneres generalitzades de fer, molt usuals, en l’exercici de la conveniència i convivència política.
Una “amistat” d’aquest estil podia haver començat per uns “favors” amb què un esperava veure’s remunerat: amb algun càrrec o alguna prebenda. Potser l’un s’esperava de l’altre molt més del que era raonable, i esperà endebades, ja que l’altra part mai no va voler remunerar l’ ”amic” amb cap mena de pagament o de favor per molts “interessos” que s’haguessin acumulat. Motius de sobres, doncs, hi havia per desconfiar en aquella “amistat fictícia”.
Hi ha hagut sempre persones expertes en conrear “falses amistats”: ho han fet de moltes maneres, però sempre ben arrambats -arrapats diria- als més notables: als qui detectaven ja el poder fàctic o el detectarien en el futur en cas que les coses no anessin bé. Quan bastiren la “falsa relació amical”, els uns i els altres potser en feren, fins i tot, ostentació com els nous rics. Era una nova versió del “feu-vos amics amb les riqueses injustes” de la paràbola evangèlica. És clar que, per la seva mateixa naturalesa, aquestes relacions foren sempre amistats ”inestables”. Es podien trencar, de sobte, ràpidament en el moment que sorgissin alguns punts clarament conflictius. Llavors la insinceritat i la manca de rectitud es feren ben presents per a tothom.
Tot això mai no pot succeir quan l’amistat ha nascut d’un ver amor de benevolència, ja que aquest no pot esdevenir mai fals. Un es pregunta: l’amor de benevolència existeix en la política? Sens cap dubte es dóna. Per això, quan en l’amic hi ha alguna mancança, un error, una equivocació o qualsevol petita fotesa, es perdona, es corregeix o es passa per alt. “L’estimació recta, l’amistat pura -com deia Aristòtil- és difícil de trobar”. Però cal pensar que també es troba encara que no sembli ser el fet més habitual. Seria molt bo i necessari -en aquests moments en què ha aflorat tanta desafecció política entre els ciutadans- que els nostres governants i representants mostressin la cara amable de la convivència amistosa i no caiguessin en la comèdia de l’ “amistat fictícia” ! No sóc gaire optimista perquè els fets actuals corroboren les dificultats que hi ha per arribar a aquest “desideràtum”.
Continuarà…
