Recordo una antiga pel·lícula -“Les liaisions dangereuses” del director francès Roger Vadim, estrenada en la dècada dels 50- que fou extreta d’una novel·la de Pierre Chordelos de Laclos, “Les amistats perilloses” publicada l’any 1782. Tant en la novel·la com en la pel·lícula hi ha de tot: venjances, seduccions enganyoses, infidelitats…D’una coneguda versió teatral, adaptada per Christopher Hampton, se’n féu altres versions fílmiques. Per això, il·lustro el tema amb una fotografia de Glenn Close, protagonista principal d’una d’elles. Ara, només en prenc el títol perquè és molt “suggerent” pel que fa al tema que tracto, sense entrar, per tant. en el exacte contingut o argument literari i fílmic de l’obra citada.
La pregunta és: les “falses” amistats polítiques solen ser també “perilloses” ? Es pot parlar de “perills” en el terreny de les amistats político-econòmiques ? Segur que algun personatge públic ha experimentat, durant algun temps, alguna d’aquestes “amistats”, que per a ell ha estat un malson. Pel ressò i pels comentaris que les falses amistats generen; per les conseqüències que tenen en alguns ambients socials, penso, de vegades, que les “falses amistats” de què parlava la passada setmana es poden qualificar de “lligams perillosos”,
Les “amistats perilloses” no han estat mai ben acceptades: ni en institucions religioses, ni en associacions culturals, esportives…, ni molt menys en partits polítics, perquè sovint han comportat serioses dificultats. S’han tolerat d’alguna manera, a contracor o conscientment per algunes raons que se m’escapen. Ho hem comprovat al llarg de la història de la humanitat. Ha estat “perills” que s’haurien d’haver evitat el més aviat possible, abans de congriar situacions inacceptables. Es veié “a posteriori” quan ja era massa tard. Les “liaisions dangereuses” foren sempre força comprometedores o amenaçadores per la vertadera llibertat. De la seva amoral naturalesa nasqueren pactes o aliances incompatibles amb el bé comú, i amb el bé de moltes persones que en quedaren hipotecades o danyades. Convenia haver filat més prim abans de caure en braços d’aquesta mena de “llaços”.
Hi ha hagut moments en què aquests lligams esdevingueren cadenes d’esclavatge. Foren situacions que la gent -amb una mica de seny- hauria d’haver previst. Pel mig hi hagueren ambicions, vanitats, egoismes…Foren diners o dinars de falsos “amics”; foren favors, visites o regals; fins i tot foren apassionades “defenses favorables o apologies”, fetes per determinades persones, a qui nosaltres els hi demanàvem per algun motiu inconfessable. Amb els anys aquelles “falses amistats” esdevingueren “molestes” perquè comportaven insuportables envescaments o grans incoherències. No ho veien venir? No veien que procedien de persones que vivien o havien viscut sempre gràcies a l’arribisme, a l’ambició de poder, a la mentida?
Com detectar aquestes amistats -“falses i perilloses”- en el món polític? Un se n’adona per la presència d’una sèrie d’elements negatius: “ressentiments ocults”, “reprensions amargues”, “petites o estúpides discòrdies”, “rivalitats partidistes”, “comportaments inexplicables”, “hostilitats supèrflues”, “fredors sobtades”, “rancúnies amagades”, “desavinences o trencaments arbitraris”, “oposicions gratuïtes”, “mirades de reüll despectives”, “discrepàncies per una cosa de ‘no-res’, “tibantors o gelosies envejoses”, “travetes inesperades”, “topades de mal gust”, “desautoritzacions o desmentits no demanats”, i un llarg etcètera d’accions o de postures que es donen encara en seus parlamentàries, en comissions o sessions de treball, d’investigació o en declaracions de caire poltico-social a la premsa.
Una segona pregunta: una “amistat” d’aquest estil necessita de l’ús de caretes o màscares ? Penso que sí, i recordo les paraules de Sèneca -les trobem en el “Discurs sobre la clemència adreçat a Neró”-, qui afirma: “nemo enim potest personam diu ferre; ficta cito in naturam suam recidunt”; és a dir, “ningú no pot portar gaire temps una màscara. Les coses fingides recauen ben prompte al seu estat natural”. Paraules sàvies d’aquest clàssic romà. A més, l’emmascarat acaba ell mateix ofegat per l’artifici recreat i també delatat per la seva pròpia hipocresia. Però no sabem si això ha de succeir aviat o tard, a curt, a mig o a llarg termini. La nostra experiència ens diu que aquesta màscara alguns la porten posada molt de temps -de vegades en tenen una bona col·lecció al seu armari- s’hi identifiquen gratament i s’hi troben ben a gust. És com una transmutació intensa i constant del seu ésser. Passen els anys i veus que aquella persona ja no és ella; i en un moment determinat es tracta d’un clar enemic, d’un estrany. Alguns, enginyosament, tenen diverses màscares intercanviables, com he dit, i aleshores tampoc no saps exactament quina és seva veritable identitat o l’estat de la seva mentida o falsedat: no pots saber si porta sempre la mateixa “careta”: la primitiva amb la qual ens ha enganyat des del començament, o bé l’ha canviat sorprenentment sense avisar. I tot això comporta un joc altament perillós !
I mentrestant la desafecció política augmenta…
