Santa Eulàlia. Dijous Gras. A punt de Quaresma, per tant, malgrat haver de passar aquest tràngol previ que sempre em suposa el Carnaval i el fet de veure com a les escoles del país s’hi educa -obligatòriament- els nens. Quina pena. És a cada bugada que perdem llençols. Però a mi no se’m fan mai llargs els vespres, ni tampoc les nits. I això que no sóc gens de programes de televisió d’aquests d’audiència màxima. Vull dir, per exemple, que no sóc espectador de coses com “Crackòvia” o “Polònia”, que em semblen aproximadament igual de lamentables que aquest altre engendre d'”El Foraster”, estridència del xaronisme més nostrat. Els vespres, i les nits, són allò que queda del dia. Exactament allò que queda del dia. I el cas d’avui és que he tornat, fa poc, a la novel·la de Kazuo Ishiguro, “El que queda del dia”, 1989, que 4 anys després James Ivory adaptà al cinema, cinema britànic, amb el títol “The Remains of the Day”. Anthony Hopkins i Emma Thompson. Sobretot ells dos. I potser, sobretot, ell. Enamorament en silenci perquè el seu ofici de majordom curós amb el més mínim detall considera que està per damunt dels seus sentiments. Fins i tot dels més íntims. I també dels més familiars -ni la mort del seu pare, també servidor a la mateixa mansió, no el priva de continuar complint la seva missió, “el pare així ho hauria volgut”. Ella, majordoma i criada major, també s’enamora d’ell i hi ha moments que arriba a insinuar-se-li. I ell l’esquiva, sí, l’esquiva en un dels instants més sublims de la pel·lícula, l’instant que ella li pren de la mà un llibre a l’hivernacle de la mansió l’amo de la qual (interpretat per James Fox) és un impertorbable aristòcrata anglès afí al nazisme durant la 2a Guerra. L’esquiva i la commina a no interrompre els escassos moments d’intimitat que pot gaudir al llarg del dia. Fal·làcia sublim. Em sembla que ja no et veuré mai més, que aquesta és la darrera vegada, li diu just quan l’autobús parteix amb ella ja per sempre. Aquell autobús de la vida, l’autobús que se t’endu la vida. Amor en silenci. Si algú et vol prendre un llibre, t’hi pots negar prement-lo contra el pit. Però si aquesta persona que envaeix la teva intimitat és una dona que t’enamora i que tu estimes com cap altra al món i resulta, a més, que ets un dels millors actors que hi ha, aleshores aconseguiràs l’escena d’amor silenciós més màgica i subtil de totes les que segurament mai s’han projectat a la pantalla. Que gran Hopkins, en aquesta magistral “The Remains of the Day” que tingué la mala sort de coincidir amb l’estrena de la sobrevalorada “Llista de Schindler“! Despulles del dia, doncs. Bellesa sublim d’aquestes despulles i, també, d’aquesta soledat que de cap manera no és incommovible. Encara que ho sembli.
