L’enemic disparava contínuament i de poc que no eliminen en Roger en dues ocasions. Però ell era més hàbil. S’havia quedat sol, els seus companys d’esquadró havien caigut tots. El futur de la batalla estava en les seves mans. Ell, i només ell, defensava aquella posició. No podia fallar.
De sobte, un darrer llampec, taronja i vermell com el foc, i la batalla va acabar: -GAME OVER! – 10.583 punts, número 3 del ranquing actual. Tot un èxit!
Feia estona que l’havien cridat a sopar però aquell joc el tenia captiu. En seure a taula, el van rebre amb posat seriós i el segon plat a punt d’acabar. El seu arròs s’havia quedat fred, però no seria ell qui es queixaria, és clar. Va haver de sentir-se, novament, el sermó sobre no arribar tard als àpats si no era per una causa justificada, i el joc no l’era; sobre el respecte que mereixien els pares i els germans que l’esperaven a taula; sobre haver-se de menjar els aliments freds quan havien estat cuinats per a ser gaudits encara que fos un senzill arròs amb tomàquet. Com sempre, va fer el posat morrut i, com sempre, es va demanar com podia ser tan difícil que entenguessin que no podia deixar una partida a mitges, que quan jugava on-line amb altres col·legues no els podia deixar penjats, en definitiva, quin mal feia, ell?
En Roger era un de tants adolescents sense més preocupació que estudiar, jugar i, si la conjunció astral era l’apropiada, donar un cop de mà a casa. El que podríem anomenar un noi sa amb la normal revolució hormonal dels catorze anys. Era un estudiant amb moltes capacitats però amb més mandra de la desitjable. Quan s’hi posava treia molt de profit de l’estudi, el problema era posar-s’hi. I, és clar, si no ho feia, la conseqüència final era unes notes més aviat dolentes. Per això se sentia tan segur en competicions virtuals, perquè, com a molt, el pitjor que podia passar era no guanyar una partida. Cap afectació a la vida normal. O això pensava ell.
Els pares havien provat de fer-li entendre que la realitat virtual és precisament això, virtual. Ell prou que ho sabia, però i què? Havien posat en pràctica diverses estratègies, des de requisar l’ordinador per un temps prudencial fins a posar un límit horari d’ús d’Internet, però cap solució va esdevenir definitiva. I no és que no tingués altres aficions, i tant que en tenia, però era capaç de combinar-les de manera que podia mantenir un ull i una orella enganxats a l’ordinador.
I, novament feia tard a sopar un altre dia. Però aquest cop era tan tard que fins i tot havien desparat taula i el seu menjar estava fred damunt la taula de la cuina. La mare estava preparant els esmorçars del cole per l’endemà i ni es va tombar quan va seure a menjar-se la sopa, que havia quedat feta una pasteta, i unes salxitxes que calentes deurien haver estat boníssimes.
-Molt bé, Roger. Quina és l’escusa d’avui?
-No en tinc, mare. Estava jugant i se m’ha passat el temps.
-T’he cridat dos cops a sopar, Roger.
En aquell moment, el noi va veure una expressió amoïnada al rostre de la seva mare. Què havia passat? Què s’havia perdut?
-Mira, Roger, no és només que el sopar és l’únic moment del dia en què ens apleguem tots a taula, és que dónes més importància al plaer que et dóna el joc virtual que no a tot el que t’envolta. Jo no estic en contra que juguis amb l’ordinador Quan jo era com tu, la iaia també m’esbroncava perquè feia tard a sopar perquè no podia deixar de llegir el llibre que em tingués atrapada en aquell moment. Per això sé perfectament com et sents. I per això, també, sé que cal que posis un límit tu mateix. Els que et poguem posar nosaltres no serveixen ja ara. Amb gairebé quinze anys tu ens demanes que et tractem com “un dels grans” però tu has de respondre com “un dels grans” també, sinó, això no funciona. Ara acaba de sopar i prepara’t les coses per demà. No et tornis a connectar a Intranet per avui, si us plau. Pensa en tot això que t’he dit i prova de trobar una sortida, un compromís amb tu mateix. Si vols, demà en parlem.
Però en Roger aviat va arxivar en un raconet del seu cervell d’adolescent tot allò que la mare li havia dit fins que l’endemà s’hi va tornar a connectar al joc. Mentre tornava a endinsar-se pels virtuals camins de la batalla, com si d’un llampec es tractés va recordar la conversa, i això el va distreure. Tot de sobte es va sentir com un espetec elèctric i un llum encegador va envoltar el Roger, que espantat i totalment enlluernat, va cridar la mare.
-Calla noi, o ens descobriran. Aquells malparits estan amagats en aquella trinxera!. És la teva primera escaramusa, oi?
-Què diu? Qui és vostè? On sóc?
-Vaja, es veu que l’espetec de la granada t’ha estabornit el poc cervell que segur que tens. Soc el teu Sergent Major, nano, i estàs al mig de l’infern. No ho veus?
-No, no… això és un joc! No és veritat, és tot virtual!
-Què dius, nano? És clar que és virtual, som a dins del joc i tu n’ets un personatge més. Si el que porta el comandament del teclat no fa el burro potser encara ens ensortirem, però l’enemic és ferotge així que millor que recuperis el seny i preparis l’arma. Ens hem de carregar tot aquell comando per poder assolir aquest nivell. Au, va, en marxa!
En Roger no entenia com havia pogut anat a petar dins del seu joc de l’ordinador. Segur que estava somiant, així que es va alçar com si res de darrere el mur on es trobaven el Sergent Major i ell i, és clar, va passar el que havia de passar. L’enemic el va eliminar.
-Roger, el sopar és a taula. No vull que facis tard.
La veu de la mare el va salvar. Es va pessigar i va sortir pitant de la cambra. Per primer cop en molts mesos era el primer en seure a taula. Tothom se’l va mirar com si estigués malalt, i la mare li va somriure creguda que la seva xerrada del dia anterior havia tingut èxit. El noi va sopar d’esma, no entenia què li havia passat. S’hauria quedat adormit durant la batalla?. I era tan real… En acabat de sopar va tornar a l’ordinador i se’l va mirar amb racança. L’eina estava com sempre, quieta i silenciosa al damunt de la taula esperant que la connectés algú. I en Roger ho va fer.
-Tio, tio. M’ha passat una cosa increible! -va dir al seu amic Jan, pel xat – Que m’he dormit davant de la pantalla i he somiat que m’hi trobava a dins del joc i que em pelava l’enemic!.
-Apa, què fort, tio. Si que vas cansat. Potser ta mare té raó i hauries d’afluixar una mica, no?
-Juguem una partida curta?.
-Yep! Però curta, eh? Que demà tenim control de mates i jo si no dormo prou no serveixo per a res.
-Ah! que algun cop serveixes per a res, tio?.
-Ja, ja, ja… simpàtic! Au va, comencem. Reprenem la que tu has deixat a mitges i a veure si passem de nivell.
-D’acord.
-Ei, Roger, on ets? No et localitzo.
-No ho sé, no m’hi trobo. On sóc? Tio que no m’hi veig!!!
-Wuaala… però si estàs a la llista de baixes, tio!
-Què? Quina paranoïa és aquesta? Com que estic entre les baixes? Aquest joc s’ha cascat, vaja merda! Què fem? Com es pot treure això?
-Ni idea, tio. Mira, ho deixem i demà li preguntem al Guillem, que en sap un niu, d’aquest joc, vale?
