L’altre dia al CAT de Gràcia, en un concert de mallorquins i algueresos, en Carles Belda em va explicar que l’amic Marcel Casellas  fou qui es va inventar el crit més famós d’ara a Catalunya: “In, inde, independència!”. No em va estranyar gens. Conec en Marcel des de fa prop de quaranta anys. Érem tots dos dels G.E.R., del PSAN dels Països Catalans, durant els anys de la dura lluita antifranquista, per les llibertats polítiques, nacionals i sindicals del nostre poble.  

Sóc més gran que en Marcel. El vaig conèixer quan tocava el contrabaix amb en Joan Isaac. Era músic, estudiant d’enginyeria, excursionista i lluitador per Catalunya o, millor, pels Països Catalans. Coincidíem en les ballades de sardanes dels diumenges a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on vàrem aconseguir que la gent anés aprenent Els Segadors. El cantàvem després de l’Hora dels Adéus i de l’Estaca d’en Lluís Llach. Un cop acabats els càntics ¡iniciàvem una manifestació i cap a la Rambla a cridar per la llibertat. Era un ritual dominical que servia per ensenyar a tothom que el catalanisme era viu i ben viu.

De tant en tant, amb en Marcel, ens trobàvem i xerràvem. Fa anys li vaig dir que no entenia com el Pi de les Tres Branques no tenia encara una música moderna. Al cap d pocs mesos em va sorprendre amb una excel·lent i participativa cançó seva sobre l’arbre de Verdaguer. Ara es professor de l’ESMUC, compositor reconegut i expert en la música popular dels Països Catalans. Ha tocat amb desenes de grups com ara l’Orquestra Galana, La Principal de la Nit o Mesclat. Va redescobrir el pandero quadrat i fa unes “vespres” els dimecres al CAT  que demostren que en Marcel no para ni deixa parar.

Evidentment crec que el que em va confessar en Carles Belda, ‘el Pipes’, -així li dèiem a Marcel a la universitat ja que sempre duia una pipa als llavis-, era, és i serà dels de sempre, de pedra picada, sempre a punt per posar en solfa el que calgui per les llibertats nacionals catalanes i la reunificació dels Països Catalans.