Sergi Crístóbal (“Boris Johnson com a síndrome”, El Matí Digital de 19.08.19) es presenta ell mateix com un que “li agrada molestar la gent i acabar amb l’ordre establert”. Hi té tot el dret. Però com que en aquest món, com va dir Campoamor en els seus populars versos, “tot és del color del cristall amb a través del qual un hom s’ho mira”, la seva perspectiva és tan discutible com la de “la catalanor” que ell critica. Només em permetré de criticar, per part meva, un parell d’inexactituds que (des del color del meu cristall) crec trobar en el seu text.
Diu l’autor que els nostres diaris reprodueixen els arguments dels remainers que els britànics no poden marxar de la UE perquè els partidaris del Brèxit van mentir durant la campanya del referèndum. Això no és del tot exacte. Allò que es demana és que, com que molts britànics es van deixar engalipar per les mentides de Farage, Johnson i cia., ara, a la vista del caos existent i de les conseqüències negatives reals de les quals aquests senyors ni van parlar, els electors, en un segon referèndum, ratifiquin o anul·lin els resultats del primer. No veig que això sigui cap negació de la democràcia.
Més encara: dir que el Brèxit posa en evidència “la fòbia a la democràcia dels dirigents de les institucions europees i d’Alemanya” és, amb tots els respectes, tocar campanes. El respecte a la democràcia no exigeix tan sols el respecte als resultats a les eleccions i als referèndums. Exigeix també que els dirigents no menteixin descaradament en qüestions vitals per la vida dels països respectius. I els brexiteers l’han fet massa grossa. I, el que encara és pitjor, potser han mentit sense ser conscients que ho feien. Senzillament perquè no han pensat més enllà del nas tot el que deien, enduts pels seus somnis de “nova grandesa imperial”, i sense tenir en compte els resultats de trencar tots els lligams que funcionen gràcies a pertànyer a la UE (per imperfecta que aquesta sigui i per molt que necessiti unes quantes reformes serioses).
I precisem-ho: de moltes de les dificultats del Regne Unit no en té la culpa la UE, sinó la política dels governs a Londres durant dècades. Enlluernats per l’èxit del sector de serveis (sobretot en el camp de les finances), han negligit els sectors productius fins al punt que avui aquests (indústria, mineria i agricultura) només generen un 20 % del PIB britànic. Els perdedors d’aquesta política són els habitants de la que podem anomenar “Anglaterra profunda”, els que han donat la majoria pel Brèxit. Ara, però, poc a poc s’està comprovant que són aquests els que més poden rebre les seves conseqüències negatives.
A tot això s’hi afegeix (tant pel que fa als dirigents brexiteers com als treballadors i pagesos que els han seguit a ulls clucs) que al país, des de fa almenys un segle i mig, hi ha un sentiment escampadíssim de superioritat enfront de tots els “estrangers del continent”, i aquest sentiment ha sobreviscut després del final del “Britisch Empire” i després del final de la superioritat industrial britànica sobre altres nacions. La immigració de gent dels països orientals de la UE ha accentuat encara més la xenofòbia latent en tantes capes de la societat britànica, que no vol veure que sense aquesta immigració no podrien ser coberts un munt de llocs de treball dels quals els natius no en volen saber res (collita, gastronomia, sanitat, etc.).
Repetim-ho tant com calgui: no es tracta de “titllar el poble d’imbècil perquè decideixi marxar de la Unió Europea”. Es tracta, ras i net, del fet que el poble tingui una oportunitat de ratificar o de rectificar la seva decisió a la vista dels resultats reals que tindrà el Brèxit per al país.
I si els polítics de la UE no li fan amablement al joc a Johnson i es neguen a anar més enllà del pacte que s’havia fet amb Theresa May, no és per “euroautoritarisme”, sinó per respecte als pactes acordats en tots aquests anys (amb el vistiplau britànic, no ho oblidem) i per preservar els interessos dels irlandesos, del sud i del nord.
El respecte a la democràcia exigeix també (i qui pot saber-ho millor que nosaltres) l’acceptació de fer referèndums sobre temes que no són de grat pels governs centrals dels estats i l’acatament dels seus resultats. Els escocesos ja preparen un nou referèndum d’independència si el Brèxit es consuma. I com ha dit un comentarista britànic, Boris Johnson pot ser el darrer primer ministre d’un “Regne Unit”. No oblidem que a Irlanda del Nord i al País de Gal·les, igual que a Escòcia, el Brèxit va quedar en minoria. No es pot pas descartar que a la llarga el lema dels brexiteers “make Britain great again!” es pugui convertir en tot el contrari…
