Què hi fem aquí? Per què hi som? L’hora de l’esbarjo s’ha acabat, s’ apaguen els llums perquè marxem, per fer-nos sortir, crec que aquí no ens hi volen… La pedagogia s’ha acabat, no ens entenen perquè no volen, porten tanta prepotència a sobre que igual ens volen fer fora abans que marxem nosaltres per poder dir allò de “no se van ellos, los echamos nosotros”, però no estarem de tanta sort, quanta incomprensió…
Com diu el meu bon amic Jaume, ells tenen la gallina dels ous d’or, li retallen el pinso, li racionen l’aigua, li fan el corralet més petit, li exigeixen que pongui més ous que abans i encara li arranquen alguna ploma, de tant en tant, per fer-ne burla. I tot això no es pot tolerar, no podem seguir oferint sempre l’altra galta, no es veu molt sovint, però algun cop, alguna vegada la gallina ha de volar …
Vents de canvi, vents de canvi bufen a la nostra terra, mai ha estat una historia d’amor carregada de passió, més aviat semblava la d’un casament pactat, la d’un matrimoni rutinari que es suporta perquè res més queda a fer, la historia de la comoditat, de no arriscar, de no ser atrevits…
Però és que ja no ens estimen si és que mai ho havien fet, no parem de demanar de ser estimats, de ser compresos i ens rebutgen i ens maltracten perquè no ens volen però tampoc ens volen deixar marxar… perquè si no ens volem uns als altres, ádeu i llestos i tal dia farà un any i sense rancúnies, però no… prefereixen que ens quedem amb ells i seguir amb aquest maltractament i incomprensió que estem patint.
Que hi fem aquí? Toca marxar, fer la bossa, posar-nos en fila i sortir cap al pati i seguir caminant i obrir la reixa de fora el pati, la que dóna al carrer i sortir i caminar i treure’ns la repressió de sobre i respirar llibertat.
De l’amor a l’odi només hi ha un pas, és una fràgil línea a creuar i com en tota relació humana, empresarial, territorial… tot passa pel respecte, respectar sempre els altres i la seva opinió malgrat ens pugui semblar equivocada.
Jo ja no hi vull seguir aquí, no hi estic a gust i no sóc l’únic, en som molts així que potser vagin a obrir la porta que començarem a passar i a reveure i fins una altra. Bufen vents de canvi a la nostra terra, potser les utopies esdevindran realitats i ens anem acostant a la conquesta del nostre somni, això si, no deixem mai de somniar, no deixem mai de treballar per Catalunya… Visca Catalunya!
Josep Plana i Monné
