De desagraïts l’infern n’és ple. La majoria d’ells deuen ser catalans, perquè aquesta és una de les tares morals que ens afecten com a poble. Mirin, si no, el pobre Sr. Ángel de la Fuente. Cinc anys dedicats en cos i ànima als nostres interessos i, ara que podem gaudir del resultat dels seus esforços i afanys, li dediquem penjaments de tota mena. Doncs jo vull deixar ben clar que considero que Catalunya no li estarà mai prou agraïda. Ara veuran per què.
El Sr. De la Fuente ha aconseguit que el govern espanyol hagi reconegut com a veritats oficials els aspectes següents:
Primer. El famós dèficit fiscal existeix i és descomunal. L’equip del Sr. De la Fuente ha emprat el mètode de la càrrega benefici per calcular les balances fiscals, amb criteris propis i diferents dels que la ciència econòmica i la pràctica internacional reconeixen com a adequats, i per encàrrec d’un ministre que havia expressat públicament que l’elaboració d’aquestes balances tenia l’objectiu de deixar els sobiranistes catalans sense un dels seus arguments. I quins són els resultats que ha obtingut? Els catalans paguem 9.365 milions d’euros i només en rebem 910 (milions d’euros). Ras i curt, això significa que paguem en tributs deu vegades més del que ens caldria, o si vostès volen, un 1000 % més del necessari. O que patim un dèficit immens de capital públic. Una i altra cosa, en el millor dels casos, és clar.
Segon. Als catalans no se’ns computa ni un sol euro de l’immens deute del regne d’Espanya. Per tant, ni en cas que ens independitzem, ni en cas que romanguem dins el regne, no haurem de posar ni un euro per pagar el deute espanyol. Que això sigui una veritat oficial és un gran avantatge a l’hora de negociar. A més, com que de deute se n’ha pagat sempre, la Generalitat hauria d’exigir ara mateix que ens tornin la part dels nostres calés que els governs espanyols han estat emprant fins avui dia per pagar el seu deute. Jo ens ho ensumàvem, que eren uns pocavergonyes.
Tercer. L’existència dels Països Catalans és incontrovertible. Pot ser cert que els uns parlem català, uns altres valencià i uns altres sa llengo baleà. Però ens uneix un vincle molt més poderós i perdurable que la llengua: som els que paguem la festa. No ens hem sabut posar d’acord en res, però ves per on, a l’hora de fer el cornut i pagar el beure som tots com un home sol. Doncs bé, encara hi hem d’afegir un descobriment del Sr. De la Fuente que ens ha deixat a tots bocabadats i esmaperduts: els Països Catalans existeixen, sí, però és que la seva capital és Madrid! Això afavoreix molt les nostres aspiracions secessionistes, perquè quan els madrilenys s’assabentin del seu dèficit, no dubto que ens faran costat. Nosaltres també hi sortirem guanyant, ells ja tenen molta traça a fer de capital; no els tremolarà el pols a l’hora d’enderrocar Can Vies, el Cabanyal o la piscina del Sr. Pedro J. Ramírez.
En el procés que ha dut al reconeixement oficial d’aquests tres punts, no hi hem perdut ni un sol llençol. El mateix estudi elaborat per l’equip del Sr. De la Fuente ens adverteix que el Sistema de Comptes Públics Territorialitzats que proposen no serveix per esbrinar el que nosaltres volem saber: quants calés ens pren l’estat i quants tornen en forma de despesa pública, per poder-ho comparar amb el supòsit que ens gestionéssim nosaltres mateixos els impostos, bé dins l’estat espanyol o bé amb un estat propi. Per tant, les xifres aportades per la Generalitat, els famosos 15.000 milions de dèficit fiscal, que són el resultat d’aplicar el mètode del flux monetari, no queden en cap moment en entredit. De fet, l’estudi del Sr. De la Fuente ni en parla. Si vostè es troba a l’ascensor amb un veí i li diu “Avui fa una temperatura molt agradable” i ell li respon “Aquesta tarda m’arrenquen un queixal”, la resposta del veí no invalida la seva afirmació inicial.
L’estudi encara es permet el detall de recriminar als diferents governs espanyols, incloent-hi l’actual, de no haver fet mai l’esforç de fer pública totes “una información detallada y accesible sobre la incidencia territorial de sus actuaciones para hacer posible el análisis sistemático de esta faceta de las mismas, que no tiene por qué estar exenta de los mecanismos de escrutinio público y control habituales en un país democrático.” I tot això el ministre Montoro ho dóna per oficial.
Ara diu que el ministre Margallo ha encarregat un estudi sobre els efectes econòmics d’una possible secessió de Catalunya. Sorprèn que encarregi l’estudi ara, després de tants mesos pronosticant-nos l’apocalipsi. Ara sabem que les seves afirmacions no tenien cap base, i tenint en compte l’antecedent que representa l’estudi del Sr. De la Fuente, espero aquest nou estudi amb una alegria i una il·lusió indissimulables.
Com a conclusió, voldria demanar als amables lectors que comparteixin amb mi aquesta reivindicació: Sr. Ángel de la Fuente, santo subito!!
