La presència global de la paraula del Papa Francesc està essent un fenomen d’impacte trasbalsador mai vist en els últims cinquanta anys. L’entrevista a Bergoglio publicada per La Vanguardia de divendres 13 de juny, revela un pensament potent i unes actituds decidides, que s’atreveixen a emetre un judici sever sobre la realitat que vivim en el món occidental. Cal destacar la seva denúncia radical del sistema sociopolític i econòmic imperant que, a parer seu, “ja no s’aguanta”. És a dir, que ha de ser substituït perquè és font d’injustícia, de creixent desigualtat entre les persones, i de pobresa insultant.
A Catalunya, com és lògic, hem estat molt atents a l’opinió de Francesc sobre processos d’emancipació com el català o l’escocès. Per ara, no he vist cap interpretació pregona i sensata de les seves paraules sobre la qüestió que presenten els pobles que volen deixar de dependre d’un altre i es proposen establir-se pel seu compte. A Catalunya, tant els unionistes com els sobiranistes poden creure que el Papa els forneix poderosos arguments per sostenir la seva posició.
Al meu entendre, el missatge fonamental de Papa Francesc es desdobla en dues afirmacions. Primera, “tota divisió m’amoïna”. Segona, “cal estudiar un per un els casos d’Escòcia, de Catalunya o de la Padània”. I afegeix: “N’hi haurà que seran justos i n’hi haurà que no ho seran”. Evidentment, no podem demanar al Papa Francesc que es posi a estudiar el cas de Catalunya en la seva relació amb Espanya, però goso dir que si algú li expliqués l’entrellat del tema seria ben sensible a la condició de nació que posseeix Catalunya. M’ho fa pensar aquella altra expressió seva que diu: “Crec que la manera de fer veritables canvis és la identitat. Mai no es pot fer un pas en la vida si no és des de darrere, sense saber d’on vinc, quin cognom tinc, quin cognom cultural o religiós tinc”. Aquesta reflexió de Francesc és clarament aplicable al moment actual de Catalunya. Perquè és cabalment la identitat, la viabilitat de mantenir-la en
el present i la possibilitat de projectar-la cap al futur, el que avui mou la ciutadania de Catalunya a fer un pas endavant.
El Papa, tanmateix, com moltes personalitats estrangeres, quan entren a opinar sobre la circumstància de present de la vida civicopolítica catalana, es fixen sobretot en el fet que Catalunya ha subsistit durant tres segles en el marc espanyol. Per a tots ells, això és prioritari i, per tant, l’emancipació pot revestir un caràcter d’infidelitat o ser qualificada de pura rebel·lió no justificable.
Són molt pocs els qui estan disposats a practicar la immersió històrica, per tal d’esbrinar d’on ve l’explosió nacional que s’ha produït en els últims anys a Catalunya. Disposició que comportaria un coneixement de què significà la Renaixença literària de mitjan segle XIX. Disposició que portaria a informar-se sobre les ambicions nacionals que sorgeixen a començament del segle XX i que es desenvolupen al territori fins a la Guerra Civil. Disposició que conduiria a adonar-se de quin genocidi cultural i lingüístic va patir aquesta nació sota la dictadura del general Franco.
Els espanyols (governants i governats) d’avui, que en aquests anys de democràcia podrien d’haver estat els més interessats en el fenomen català, també s’han mantingut extramurs del territori mental, emocional, sentimental d’una aclaparadora majoria de ciutadans de Catalunya. Ara fa més de 25 anys –disculpeu l’autocita-, en el meu llibre Catalunya-Espanya: ficció i realitat, escrivia unes frases que em sembla pertinent rememorar: “Mentre des d’Espanya no es tingui de Catalunya una visió interna, cordial, no serà possible que Catalunya senti Espanya com a cosa pròpia, com a realitat civil consubstancial. I mentre no la senti, Catalunya estarà a l’Estat espanyol, coexistirà amb Espanya, però no es farà mai plenament solidària de la seva sort o de les seves dissorts”.
Que lluny que queden aquestes consideracions! Sento que davant d’elles bufa un vent de burla i de sarcasme, empès per la història recent d’una democràcia espanyola que només escolta veus infatuades, prepotents i alienes a tot el que s’escapa dels seus interessos polítics immediats, i encegades per una ignorància inexcusablement culpable.
