Les generacions que hem crescut a cavall dels 90 i els 00 recordem a Jesse i Celine a ‘Before Sunrise’ passejant pels carrers de Viena i ensenyant-nos, diàfanament i sincera, en què consisteix això de l’amor romàntic. Tenim ben gravats a la retina paisatges i diàlegs que mostren com sucumbir a l’enamorament no és qüestió de voluntat o decisió premeditada, sinó que com totes les coses importants a la vida, ocorren quan ocorren, caprici del destí i de les circumstàncies. Un joc d’atzar on els enamorats són receptacles passius a mercè de la casualitat, resignats però també tocats de gràcia per aquesta força que els omple i va més enllà dels propis ànims, que et capgira el món personal i els propis plans. La força de l’enamorament, una revolució inesperada.
‘Before Sunrise’ és l’inici de la trilogia que acaba amb la recentment estrenada ‘Before Midnight’ i que, en conjunt, representen una de les grans històries d’amor de la nostra època.
En un principi, ‘Before Midnight’, pot semblar la més irregular de les tres entregues. Costa penetrar a la vida familiar que els dos amants han construït, a la seva rutina i quotidianitat. Veure’ls envoltats de fills i amics, en comptes de conversant i dialogant entre ells, et fa entendre que la fase primerenca de l’enamorament, aquest moviment que només pot ser format de dos – com diria el sociòleg Francesco Alberoni – ja ha estat finalment institucionalitzat. Si la primera entrega era la facilitat de caure enamorat, d’allò que succeeix involuntàriament i sense esforç, la tercera ens mostra l’amor despullat, imperfecte però real. Quan el vel de l’enamorament ha caigut i toca acceptar a l’altre pel que realment és, quan l’amor també es composa de sacrifici i renúncies personals en nom del compromís i l’estabilitat.
L’obra final d’aquesta trilogia, ja no té com a escenari la bella Viena on es coneixen ni el romàntic París on es retroben. Aquesta vegada és Grècia amb la seva tragicomèdia.
Quan per fi els tornem a trobar sols passejant entre les ruïnes del Peloponès, sentim una sensació de familiaritat, reminiscència de quelcom que sobreviu a pesar del temps. Seran més vells, els seus defectes caracterials s’hauran accentuat, l’enamorament s’haurà transformat i l’espontaneïtat ja no formarà part de la seva relació, però malgrat tot, hi ha quelcom que persisteix, que ens diu que segueixen sent en Jesse i la Celine que vam conèixer una vegada. Més madurs però amb les mateixes divagacions que traspassen la pantalla per interpel·lant-nos, per preguntar-nos si hem crescut amb ells, fins a quin punt hem canviat i si tornaríem a fer el mateix camí o abandonaríem abans. Ens obliguen a respondre i confrontar-nos amb el mite de l’amor romàntic amb que ens van seduir la primera vegada, per ensenyar-nos el que realment hi ha darrere del recurrent i sempitern relat “i van ser feliços i van menjar anissos”… Segurament un amor menys pur i passional, però com ens demostren els dos amants, més immaterial i perenne que mai.
És una pel·lícula molt personal, feta a tres mans per el director Richard Linklater i els actors Ethan Hawke i Julie Delpy, però és també una peça col·lectiva que ha marcat unes quantes generacions i que és, sense dubte, filla del bo i millor del nostre temps: L’aspiració irrenunciable dels joves a l’amor romàntic combinada amb la saviesa de la maduresa, del pas de la tortuositat a la serenitat, de l’amor platònic pròpiament dit, que no vol dir inabastable sinó incorruptible.
Una molt bona pel·lícula, sincera i feta amb el cor.
