El desembre de 1912, des d’Itàlia estant li arriba la notícia que ha estat escollit Abat coadjuntor del monestir de Montserrat, amb plens poders i dret a successió de l’Abat Deàs. Antoni Maria Marcet i Poal, és llavors un home de 32 anys, fill d’una família de fabricants de Terrassa, que des de 1894, quan havia pres l’hàbit benedictí, havia format part d’una comunitat que mica en mica s’anava refent d’un conflictiu segle XIX –guerres, clausures, desamortitzacions i represes– gràcies a l’impuls de l’Abat Muntadas i, a pesar de l’estigma conservador que ens n’ha arribat, el mateix Deàs. En els seus anys d’estudi i formació havia coincidit amb dos puntals de la seva futura comunitat:Bonaventura Ubach i Gregori M. Sunyol.
Marcet havia representat Montserrat al capítol provincial on fou proposat com a consultor a l’Abat General de la Congregació Benedictina Sublacense, Mauro Serafini. A partir de llavors, restaria al Sacro Speco de Subiaco fins al 1912. Els anys italians són d’estudi de la història monàstica i del monaquisme benedictí i d’inici dels viatges que durant tota la vida farà. De caràcter senzill i poc amant dels càrrecs, va refusar diverses vegades acceptar el nomenament, però hi accedí davant del desig de l’Abat General i el manament d’un dels religiosos catalans més poderosos de l’època contemporània, el Cardenal Josep de Calasanç Vives i Tutó, Prefecte de la Congregació de Religiosos. Finalment, el nou abat electe arribà al seu monestir el 15 de gener de 1913, on de seguida la comunitat li prestà obediència. La benedicció abacial tingué lloc el dia 26 de gener, al mateix monestir de Montserrat. El nou abat Marcet prengué les regnes de la comunitat, encara en vida de l’abat Deàs –que no morirà fins el 1921– i amb una gran feina per davant: Marcet seria l’encarregat de portar Montserrat al segle XX. Com va recordar l’actual P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler: “El Pare Abat Marcet va ser l’home providencial que Déu donà al nostre monestir en uns moments crucials”.
Tot i que Marcet no era un home d’elaborar programes ni plans d’acció, i que acollí amb goig les iniciatives dels seus col·laboradors, tingué clar des del principi del seu mandat les opcions que havien de marcat el seu abadiat: l’opció per la catalanització del monestir, l’opció per un nivell cultural fort i per una vida de treball profunda i l’opció per una vida monàstica seriosa i renovada, però compatible amb l’acolliment als fidels que acudien al santuari. La seva comunitat va comptar amb figures de primer nivell: Gregori M. Sunyol, prior del monestir, un dels pilars del moviment gregorianista i litúrgic a Catalunya, que arribà a ésser president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada i Abat Titular de Sant Cecília; Romuald Simó, doctor en teologia, format a Sant Anselm, del que arribaria a ser vice-rector, prior administrador del Pueyo, Procurador General de la Congregació i Abat Procurador General, abans de retirar-se a Jerusalem, on morí; Pere Celestí Gusi, braç dret, home de confiança i secretari de l’abat Marcet, encarregat de les obres artístiques i materials, director de la impremta i degà, sots-prior del monestir, abat del monestir de Manila, Visitador de la Provincia espanyola de i General de la Congregació. Bonaventura Ubach, biblista i orientalista professor de Bíblia i llengües orientals, que recorregué a Orient, tots els escenaris bíblics del Sinaí a l’Aràbia, passant per Síria, el Líban, l’Iraq i, Israel, així com l’Àsia Menor, Grècia i Creta, per conèixer directament els escenaris i les fonts originals de les Escriptures, amb la que va bastir la gran obra de la Bíblia de Montserrat. Anselm Albareda, impulsor de la represa, ampliació i esplendor de la biblioteca, la impremta i l’arxiu de Montserrat, format a Sant Anselm, a l’Scuola Vaticana di Paleografia, Diplomatica e Archivistica de Roma i a la Universitat de Friburg, fou Prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant més de vint-i-cinc anys. L’any 1951 fou distingit amb el títol honorífic d’Abat del Monestir de Santa Maria de Ripoll i creat cardenal pel papa Joan XXIII el 1962. Participà molt activament al Concili Vaticà II.
Com a home del seu temps i del seu país, l’abat Marcet no deixà mai de mostrar unes conviccions catalanistes ben fermes i afavorí de múltiples maneres el moviment nacionalista. Com dèiem, dugué a terme la catalanització total de la vida interna i externa de Montserrat, donà el seu suport i la protecció de la cultura catalana i mantingué una bona relació amb les institucions i les autoritats del país, primer amb la Mancomunitat i, posteriorment, amb la Generalitat. Aquest compromís no passà desapercebut a la dictadura de Primo de Rivera, que portà a terme una repressió absoluta contra el catalanisme. Aviat arribaren les suspicàcies, sospites, acusacions i la Guàrdia Civil vigilà de prop el Monestir mentre la policia secreta mirava d’esbrinar les anades i vingudes de l’Abat i els seus visitants. Tot plegat provocà l’allunyament de Marcet del monestir en un exili per Xile, Argentina i Terra Santa, al que aviat s’hi afegiren els pares Sunyol i Albareda. La proclamació de la II República va ser rebuda per Marcet amb incertesa i temor, donat el caire laïcitzant del nou règim polític. De tota manera, no trigà gaire a tenir un contacte proper amb les principals personalitats polítiques de la Generalitat de Catalunya, que el degué tranquil·litzar força. Ben pocs dies després de la seva arribada a la presidència, el 20 d’abril de 1931, Francesc Macià i l’Abat Marcet es reuneixen a Barcelona, i el President de la Generalitat visità Montserrat diverses vegades. D’aquesta manera, s’anà teixint una relació amistosa entre les autoritats catalanes i la comunitat benedictina, que no canvià amb l’elecció de Lluís Companys com a nou President de la Generalitat, a la mort de Macià. En arribar la Guerra Civil, les autoritats donaren mostra de la seva responsabilitat envers Montserrat, no solament salvant el monestir sinó preocupant-se de sostreure els monjos de les mans de la violència anticlerical que s’estengué a la rereguarda republicana. Marcet aconseguí marxar a Itàlia gràcies als consellers Gassol, Espanya i Corachan. La joia per la salvació de bona part de la seva comunitat es veié empal·lidit per les sofrences, la mort i l’assassinat de molts d’altres. El 1937 s’establí amb alguns dels seus monjos a Belascoin, Navarra. El 1942, Marcet hagué de fer els honors al general Francisco Franco, que visitava per primer cop Montserrat. El retorn al monestir no fou fàcil ni exempt de problemes. Antoni M. Marcet morí el 1946. A partir de llavors començava l’abadiat d’Aureli Maria Escarré.
La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada pel bisbe Josep Torras i Bages l’any 1899 i amb una fèrtil i profunda relació amb el monestir ja durant el seu abadiat, ha volgut commemorar el centenari de l’elecció d’Antoni M. Marcet com abat de Montserrat amb una exposició que es pot veure a l’Hotel Cisneros. Els textos i la selecció d’imatges de l’exposició han anat a càrrec de l’autor.
