Al llarg de la vida ens aturem en moltes coses per reviure-les i per de gaudir-ne amb una certa recança o enyorament. Per això he deixat entreveure, la passada setmana, com d’una mena d’enyor, ple de plor íntim, dolç, tendre i curull d’amor. No plorem pas pel passat que ja no pot tornar, ni per un incert futur que encara no sé com ens vindrà. La presència actualitzada del passat és molt rica en sentiments i per això paga la pena reviure-ho amb tota pregonesa. “Sense saber-ho, necessitava respirar els aires lliures i innocents de la meva infantesa” , diu Alfred Bosch en “L’Atlas furtiu”. Ara també, com una nou mapa geogràfic, hem de rememorar la infantesa, aquells llocs on vàrem viure, aquelles paraules que ens encoratjaven i aquells retrats que omplen els àlbums. I així retornem a la nostra ciutat, al poble on estiuejàvem, als rius on pescàvem,…i a tants altres amables llocs on sembla que l’aire i les olors encara siguin les mateixes. Reviure-ho ens rejoveneix i ens dóna una especial lluïssor als ulls. Ens trobem descansats i feliços quan ho experimentem amb intensitat.
Repeteixo: crec que en aquests moments busquem com molt il·lusionats un paradís -el perdut: i retrobat-, aquell de la infantesa, el de la plena felicitat que s’intueix com la millor època de la vida, i ara actualitzada amb els records. Els “veiem presents” en les contrades més conegudes i, tal vegada avui mateix, molt poc canviades. Estic convençut que aquest paradís tots el portem dintre de l’ànima i ressorgeix en la nostra intimitat quasi sense voler. Es deixa reviure tan fàcilment !, que, de vegades, ho aconseguim tant bé que notem, de seguida, el goig que ens dóna el senzill i planer passeig per aquells antics llocs de la infància. Els éssers estimats reviuen, parlen, somriuen, apareixen com en somnis: tornem a estimar-los tant o més que abans. Sentim, al mateix temps, aquelles veus tan dolces i tan properes, aquelles que ens van formar i ens van conduir cap a la maduresa.
S’ha dit que els somnis formen part de nosaltres mateixos. Són els records, somnis? Els uns potser ho són realment, però n’hi ha d’altres que no ho són i ressusciten -es fan presents- realment. Des del moment que els tenim els hem d’admetre; ens pertanyen: són ben nostres. I si calgués precisar, també els somnis, aquests són “ben nostres”, com un necessari complement..
De fet, no tots els somnis els segreguem d’igual manera, com la suor o les llàgrimes. Alguns són un fenomen més aviat parapsíquic. No sempre “somniem” voluntàriament, és a dir lliurement. Si el somni fos sempre voluntari podríem escollir els temes preferits i ens deixaríem només endur per “somnis meravellosos”. Faríem una magnífica tria i aleshores podríem somniar la felicitat infinita i continuada. Desgraciadament no ho podem fer, però altres vegades sí, sobretot quan els “somnis” són dels que tenim quan estem desperts, amb aquests records ja esmentats, sense fantasies desbordades. Els vertaders somnis -i no diguem els malsons- quan dormim ens vénen d’imprevist. Potser siguin aquests només símptomes del nostre estat d’ànim en uns moments més o menys presents -el pes anímic d’uns dies- però no tenen res a veure amb la memòria dels temps feliços. Ho comprovem sovint durant les hores d’un dormir inquiet: veiem cares, sentim sorolls, gent que enraona, passen coses absurdes, però no pertanyen al “paradís retrobat” de la infantesa..
Continuarà…
