El dimecres 29 de gener el President Quim Torra va fer una compareixença que havia de determinar el futur de la legislatura i respondre a la crisi del Govern, després de la seva suspensió com a diputat. En un context polític convuls, el President va anunciar que convocaria eleccions un cop s’aprovessin els pressupostos del 2020. Les especulacions als mitjans apuntaven cap a una decisió més radical i amb conseqüències immediates, com per exemple el cessament del Vicepresident Pere Aragonès o la sortida forçada d’ERC de l’executiu català. Tanmateix, Torra va optar per la prudència i per no fer saltar pels aires les futures relacions entre els màxims exponents de l’independentisme institucional.
Tanmateix la convocatòria d’eleccions es veurà condicionada per la seva possible inhabilitació. Ja veurem si és a temps de convocar eleccions o serà destituït prèviament. En qualsevol cas, Quim Torra ha apostat per la responsabilitat i ha prioritzat l’aprovació dels primers pressupostos després del 2017. Sabent que la seva carrera política arriba al final ha volgut dotar-lo d’una bona dosi d’utilitat i pragmatisme. Torra no passarà a la història per ser aquell President que va culminar el procés i va implementar el mandat de l’1 d’octubre. Davant del fracàs de la seva voluntat i el no compliment de la principal promesa d’investidura, ha optat perquè el seu llegat passi pels Pressupostos 2020. Una rebaixa molt significant de les seves expectatives i del seu projecte polític, que arribarà a la seva fi, bé per inhabilitació, bé per una convocatòria d’eleccions.
Sigui com sigui, Catalunya tornarà a viure unes noves eleccions al Parlament. Veurem si continua la polarització entre independentistes i unionistes o, pel contrari, la distensió política es veurà reflectida en uns comicis on hi tindran presència altres factors i condicionants polítics. Veurem també si l’1 d’octubre, la presó i l’exili continuen sent l’eix de campanya dels partits independentistes o, en canvi, aposten per un programa basat en l’estratègia de la no confrontació i el diàleg. Alhora, és important observar cap on s’encaminen les majories parlamentàries i, per tant, les noves possibilitats de pacte més enllà de les darreres aliances. No podrem començar a fer projeccions i elucubracions amb certa fiabilitat fins que no coneguem els candidats i candidates de les diferents formacions.
L’anunci del President Torra ha estat seguit d’una primera onada d’enquestes electorals on destaquen El Periódico (GESOP) i La Vanguardia (GAD3). Més enllà dels nombres concrets, que a hores d’ara són força irrellevants, ens comencen a mostrar algunes tendències. Sembla que l’independentisme consolidaria la seva majoria al Parlament, ERC estaria en disposició de guanyar les eleccions, el PSC augmentaria significativament els seus resultats en detriment d’una clara davallada de Ciutadans, que també beneficiaria el PP i VOX, que podria obtenir representació per primera vegada. La CUP milloraria els seus resultats i els comuns treurien cert rendiment a l’aprovació de pressupostos i al seu posicionament moderat en termes sobiranistes. També s’intueix una baixada de participació, lògica després de la històrica mobilització de les darreres eleccions. Passem a analitzar aquestes principals tendències.
Esquerra Republicana es perfila com el vencedor d’aquestes eleccions, tot indica que parteixen amb cert avantatge sobre JxCat. Però els republicans han de tenir a la retina les passades eleccions de 2017, on també encapçalaven les enquestes i van acabar quedant tercers. Així que saben que no poden cantar victòria abans d’hora. Manel Comas, entrenador de bàsquet, va patentar la tàctica del conill que consistia a anar per darrere del marcador tot el partit i posar-se per davant just al final, deixant sense marge de reacció al rival i aprofitant el desgast anímic que genera no poder tancar la victòria. Seguint la metàfora, JxCat intentarà tornar a executar aquesta tàctica i imposar-se a ERC el mateix dia de les eleccions, sent conscients que la majoria d’enquestes preelectorals situarà als republicans com a lògics guanyadors. Cal tenir en compte que JxCat encara no ha decidit qui serà el seu candidat o candidata i si tornaran a recórrer a la carta Puigdemont. Així que es fa difícil, a hores d’ara, especular sobre els seus resultats electorals.
Més enllà de quin dels dos partits lideraran aquest bloc, les enquestes comencen a apuntar a un possible augment de la representació independentista al Parlament. Aquest augment podria deures principalment a dos factors. D’una banda, és previsible que hi hagi un descens de la participació que beneficiaria als independentistes. L’atmosfera de distensió i la rebaixa de la polarització en l’eix nacional podria desmobilitzar part de l’electorat unionista que va votar en massa a les darreres eleccions, fent que Ciutadans es convertís en la formació més votada. D’altra banda, la nova estratègia d’Esquerra Republicana d’abandonar la unilateralitat, facilitar la investidura de Pedro Sánchez i pactar la mesa de negociació amb l’Estat tot brandant la bandera del diàleg, pot fer créixer les seves fronteres de vot més enllà de l’àmbit independentista.
Tornant al presumible descens de participació, apuntem que principalment afectarà el bloc unionista perquè, tot i que l’independentisme institucional no està passant ni molt menys pel seu millor moment i part del seu electorat pot estar desanimant i desencisat, difícilment es quedaran a casa. L’emprenyament que hi pugui haver en alguns sectors segurament no es traduirà en una major abstenció independentista, sinó en l’augment d’un vot de caràcter més contundent com ara el que representa la CUP, a qui les enquestes li auguren que millorarà la seva representació parlamentària. Tot i que encara no se sap del cert qui serà el candidat o candidata, l’Assemblea Nacional de Celrà –on es van modificar els estatuts de l’organització- va obrir la porta a què antics diputats puguin tornar a presentar-se. No ens equivocaríem gaire si diem que molts dels militants que van votar afirmativament aquella modificació ho van fer pensant en un nom, David Fernández. Una figura ben vista per bona part de l’electorat independentista que podria fer augmentar significativament les aspiracions de la CUP.
D’altra banda, cal estar atents a l’aparició de nous actors en aquesta part del tauler, com ara Demòcrates de Catalunya. La formació, encapçalada per Antoni Castellà, ha explicat que participaran en solitari a les eleccions vinents, fins ara s’havia presentat juntament amb ERC, si no hi ha un front unitari per la unilateralitat. Si agafem al peu de la lletra aquest anunci, ja podem afegir aquesta formació a la pugna dins del bloc independentista, perquè a hores d’ara aquest front és una autèntica quimera.
Passem ara al bloc unionista on es preveu un major traspàs de vots provocat principalment per la previsible davallada de Ciutadans. De moment les enquestes no dibuixen una patacada com la del Congrés dels Diputats, però sí un clar descens de la intenció de vot. No només no tornarien a guanyar les eleccions, ni tan sols vencerien dins el bloc unionista. Els socialistes, empesos pel vent favorable provocat pel nou Govern espanyol, es posicionen per ser el destí de part d’aquest electorat que marxaria de Ciutadans. Tanmateix no serien els únics, ja que desgraciadament, les enquestes apunten la irrupció de Vox al Parlament.
Tot indica que el PP també augmentaria la representació però amb matisos, ja que els populars no volen concórrer sols a aquestes eleccions. Tenen la pretensió de crear una coalició electoral amb Ciutadans anomenada “Cataluña Suma”. No tant per millorar la seva representació al Parlament, ja que les enquestes indiquen que l’impacte d’aquesta fórmula seria mínim i no es traduiria en un major nombre de diputats, sinó per preparar una eventual coalició nacional que pogués desbancar el govern PSOE-Podemos. Fa anys que el PP ha abandonat les aspiracions de fer uns bons resultats a Catalunya, i l’usa com un escenari per treure rendiment a escala estatal. Ara bé, per convèncer a Ciutadans segurament caldrà que les enquestes augurin a la formació taronja pitjors resultats dels que apunten ara.
Hem d’observar atentament com els partits van donant forma a les seves candidatures i com teixeixen les estratègies preelectorals per poder anar afinant les nostres previsions. Queden alguns mesos per a les eleccions i la imprevisibilitat de la política catalana pot modificar aquesta fotografia que acabem d’analitzar. Veurem com avancen els esdeveniments i com arriba cada formació política a aquests comicis. Sigui com sigui, encara queda molt gra per moldre.
