Dijous, 22
La conversa anual de Taüll ocupa enguany l’aperitiu de la Sidreria, el sopar a La Pepa, les copes del Tribulosi (només els nois), l’esmorzar del Forn, la passejada d’Erill la Vall i el dinar de cloenda al Llebreta. 7 adults i 2 infants. El país i el plaer de les amistats compartides. La política i la cadena humana i submarina de Mataró, que ens fa molta gràcia. Procés de folklorització de les cadenes. Som així i és una llàstima. N’hi ha també que s’encadenaran a l’entorn de La Caixa, ja ho veus. La música i les paraules. Les rialles, els somriures i les entonacions diverses de la llengua. El do suprem de l’amistat i el fet de trobar cadascú la sabata de son peu (allò que en castellà en diuen la horma). Civilització de la temperatura. Jaqueta. La ben estudiada mentida del fracàs escolar i tots els qui inconscientment se’n van a la muntanya per estar en contacte amb la natura i, encabat, cal acudir a rescatar a correcuita, i com de car ens arriba a sortir tot plegat. Els tants per cent de l’estadística. ¿Qui ho compta tot això? ¿Qui en porta els comptes? I un ofici que mai no s’acaba d’aprendre del tot: fer de pares, la dedicació als fills i la seva educació. Els meus fills que no tenen fills. I moltes més coses encara. I el confort sense preu, i que tant agraeixo, d’aquestes converses de Taüll.
Dissabte, 24
No crec que es tracti de democràcia o de no democràcia. A Egipte, per exemple, no hi ha demòcrates. Bé, potser sí, 4 de mal comptats. Però aquests se n’han d’anar per cames (AlBaradei) o callar. Igual que tot el que passa a Síria, aquest desastre de tantes armes, químiques incloses. El que els progres d’entre nosaltres en diuen voluntat popular és una gran fal·làcia tractant-se d’aquests països que dic. La voluntat popular és la voluntat de la xusma convenientment manipulada per líders espirituals del fanatisme i l’odi contra Occident, és a dir, contra nosaltres. No, no es tracta de democràcia. Es tracta de la pantalla que ens cal perquè Israel no caigui i tot esdevingui, encabat, barbàrie islamista. I la pantalla no pot ser cap altra cosa que exèrcit i dictadura, que és el que hi hagué fins a la caiguda de Mubarak, potser un poc massa corromput, d’acord. La democràcia és cosa d’Occident i del cristianisme. La democràcia és capacitat de poder triar. I, per triar, cal un bagatge, un saber, una estètica i una llibertat que ja es veu ben clar que no és pas el cas de l’horror d’aquests germans musulmans, Déu ens en guardi. I sí, ja ho sé, tot penja d’un fil i la inseguretat és total. Com sempre.
Trobada arenyenca, ahir, amb els més joves d’El Matí. Pràcticament 8 hores fent-la petar i dient-ne de molt grosses. Aperitius, sopar i espirituosos diversos. Complagut que m’hi acceptin.
Dilluns, 26
Sempre hi ha una primera vegada per a les coses. Mai no m’havia passat, per exemple, de ser a l’estació amb temps de sobres per agafar el tren que em porti a Barcelona i que, efectivament, el ferrocarril arribi ben puntual i que des de l’andana on l’espero no hi hagi manera humana d’obrir les portes per accedir-hi. I quedar, és clar, amb un pam de nas veient com, impertèrrit, em deixa en terra absolutament bocabadat i sense defensa. Impressionant. Renfe Rodalies. Enlloc cap avís que l’accés és solament possible des d’una de les andanes. Cap avís i cap possibiltat de fer-hi res que no sigui esperar el proper comboi. Ja no hi ha caps d’estació a qui adreçar-se a les estacions d’avui i, quan comento el fet a la persona que m’ha venut el bitllet, però que no només despatxa bitllets sinó que també atén el cafè de l’estació i té, doncs, massa feina, em deixa anar tan sols que no és pas la primera vegada que passa, això que algú impunement es quedi en terra, i que de fet és cada dia que hi ha aquesta mena d’incidències. Naturalment ahir era diumenge i jo no anava pas a treballar, sinó a celebrar la vigília de la reobertura del Tirsa després de vacacions. Sort, per tant, que no hi havia manera de fer tard. Per cert, el restaurant Martínez, excel·lent. I les opinions que siguin curtes, Déu meu, com més curtes millor. Brevetat, brevetat. Els conductors del bus nocturn cada vegada corren més. Ahir, 40 minuts tan sols fins a casa.
Dimarts, 27 (Santa Mònica)
El meu crític de referència és Bloom, Harold Bloom. (També Steiner, però per d’altres raons). I sembla ja del tot arribada l’era que ell anuncià l’any 94, que és quan publicà El Cànon Occidental que sempre miro de tenir present. L’era dels ordinadors, que deia ell, i de la realitat virtual i de l’hipertext i de twitter i companyia. I tot plegat combinant-se amb la televisió universal, pràcticament feta ja a mida de cadascú, i la Universitat del Ressentiment, bèsties despietades a punt de suprimir, si és que hores d’ara ja no l’han suprimit del tot, el cànon literari d’occident. Penso que caldria, potser, advocar per la Universitat de la Resistència. Devem ser pocs, ara mateix i tal com va tot, els disposats a resistir els embats de tot allò efímer, però tot i així. Universitat de la Resistència i llegir, o rellegir, Dickens i el seu Casalot (Bleak House) en la versió impecable de Xavier Pàmies, és clar. La veu d’Esther Summerson i les retòriques ironies dels capìtols en què el narrador és anònim. Aquesta Esther -Bloom la identifica amb el mateix Dickens-, que constantment es menysprea perquè el seu trauma és universal. Un trauma que prové de la càrrega de no tenir pares. Universitat de la Resistència. Tard o d’hora tots estem condemnats a viure sense pares, diu Bloom. El trauma sempre es recorda cap endavant i potser és per aquesta raó que, en deslliurar-nos-en, sempre ens porta llàgrimes d’alegria i d’alleujament. No cal ser un sentimental per plorar sempre que plora Esther. Impossible no pensar que som en un laberint creat per nosaltres mateixos. Però una de les coses que demostra aquest Casalot és que si l’home ha creat un laberint és també ell mateix qui pot destruir-lo. Hores d’El Casalot. Hores de paciència i resistència. Que perduri. Plaer.
Dimecres, 28 (Sant Agustí)
Hi ha sensualitat a l’obra d’Albert Camus. I també hi ha indiferència. M’atrauen encara aquelles fotos seves amb la cigarreta penjant dels llavis i les lúcides descripcions de la manca de valors de l’existència contemporània. De manera que la suposada indiferència és, en el fons, una implícita enyorança de la coherència moral i de l’autenticitat de sentiments d’una humanitat que ell creia possible. Aquesta és, em sembla, la diferència fonamental respecte a Sartre. La misèria veritable, deia Camus, no és exactament l’absència de diners. La misèria és l’absència de llenguatge, l’absència de passat, l’absència de moral. Camus fou dels primers, juntament amb Hesse –un Hesse que, francament, ara em cau de les mans-, que féu que m’interessés pel que deien els llibres. Quaranta anys enrere. No sé si la seva obra enganxaria els joves d’avui. No ho sé. Però recordo com em seduí la lectura de L’Estrany i de La Pesta, sobretot. I també La Caiguda i El Mite de Sísif i Cal·lígula. I els seus Carnets. Foren lectures que em semblà que em feien bé, però vés a saber. Em quedà per sempre gravada la primer frase del narrador-protagonista Mersault a L’Estrany. No sabia exactament si la seva mare s’havia mort avui o ahir i aquest fet no semblava importar-li gaire. Vida, la de Mersault, esquinçada per la quotidianitat i d’alguna manera governada per forces anònimes. Aquesta mena de forces que lleven a l’home la condició d’ésser lliure i autònom i li arriben a fer creure que en res no té cap culpa ni cap responsabilitat. Potser és aquesta encara avui l’actualitat de Camus. L’anti-Mersault. Em continua, d’alguna manera, atraient la imatge de Camus. El 4 de gener del 1960 tenia 46 anys. Tornava a París per carretera després d’uns dies a la Provença. Conduïa l’editor Gallimard. S’estimbaren.
Veig, amb 6 anys de retard, el documental Brando. 3 hores que m’han passat volant. Extraordinari. Magistral. Seduir i seduir.
