[Glosari 1906 – 1907. Eugeni d’Ors. Edició de Xavier Pla. Quaderns Crema]
Sempre m’ha semblat injust haver de llegir Xènius demanant perdó. Que admirar no vol dir identificar-se (que deia Joan Fuster parlant precisament d’Ors) ho comprenem tots al pla teòric però la pràctica no és tan senzilla i entre dogmes i prejudicis ens trobem que al Glosador encara no hem sabut trobar-li encaix. Si tenim per certa la teoria que fou per culpa de personatges com Xènius que es produí el 39 un desastre nacional, aleshores donarem la raó a Sales al cèlebre article ‘els òrsides’. Sales, des de Mèxic l’any 45, en un to sever i trist – com no pot ser d’altra manera – carrega contra l’Ors i els seus, els fa culpables de la Guerra i ens diu que desertar la pàtria no mereix perdó. Sales té raó quan critica l’aura daurada que envoltava Xènius: les nocions d’imperialisme i arbitrarisme es rebaten en poques línies; l’autor del Glosari és confús i contradictori. I d’acord, la moral no és una amenitat, com el Glosador pontificava. Però bé. Avui, amb les ferides tancades i sense buscar culpables, cal prendre’ns tan seriosament un home que ens diu que la seva era una feina «essencialment papallonera»?
A Xènius l’imagino el 1906, quan just comptava amb un quart de segle, papallonejant pel centre d’una Barcelona que despertava a la modernitat, buscant les «palpitacions del temps» entre els conciutadans que tant s’estimava. L’imagino amb una idea al cap pujant les escales de l’Ateneu per anar a escriure la Glosa diària mentre se sentia l’amo del món. Tenia, aleshores, l’ambició desmesurada i la dosi de bogeria que requereixen les grans gestes. Tindrà, també, les espatlles cobertes per una Lliga que deixava que la ploma del seu nen escrigués tan fervorosament com volgués a favor d’un Nou Ordre guiat pel Catalanisme del Seny Ordenador. I és que per a Xènius escriure no era qualsevol cosa, escriure era crear doctrina i aquesta doctrina volia canviar el món, no des de la moral feixuga de la Renaixença del XIX, sinó des de la joie de vivre d’un segle XX que s’inaugurava.
En aquesta doctrina s’hi reclama un Nou Ciutadà que neix d’un ideal on l’home és l’únic que importa, perquè «quan l’Energia esdevingui Ritme, res podrà fer-hi la hostil Natura». Fent seus els termes de Civilitat, Urbanitat, Imperialisme, Mediterranisme o Arbitrarisme, el Glosador destil·la persistentment dia rere dia aquest nou ideal. Per damunt de tot, al Glosari, per molt que s’hi parli de moral, s’hi celebra l’alegria de viure i potser és per aquí on hem d’elevar Xènius al lloc que correspon. En ell trobem la força de viure un moment fundacional i la voluntat d’unir tots els intel·lectuals del país sota una nova Ciutat. Què havia de fer sinó l’Eugeni, en una Barcelona «prenyada d’avenir»? Amb un estil novíssim, massa elegant per ser tractat de frívol, ell ens va dir que podíem ser París o Londres, que esdevindríem exemple d’un continent sencer; des de la seva alegre bogeria ens proposava ser el centre del món.
Amb innocència i sense prejudicis he llegit aquest estiu els inicis d’una de les obres més importants de la nostra literatura. Gràcies a l’ambiciós projecte de Quaderns Crema per publicar l’obra completa d’Eugeni d’Ors tenim un volum que recull les gloses diàries de l’any 1906 i 1907, les primeres que Xènius va escriure. I si el llegim amb l’entusiasme que devien sentir els catalans de 1906 descobrint una jove promesa a les pàgines de La Veu, potser ens plantegem que si bé tenim molt clar què va fer l’Eugenio durant la Guerra, el Xènius que encara no havia posat l’anècdota per sota la categoria i els gloriosos anys del Glosari no ens poden passar per alt. Si els òrsides mataren l’Ors, potser a nosaltres ens toca reivindicar-lo.
