Es diu que els gossos tenen poca memòria, i les persones sovint patim del mateix mal, encara que hi ha fets que per l’impacte psíquic que causen en el cervell, hi queden gravats i es van repetint en les converses.
Jaume Collboni (PSC), l’usurpador de l’alcaldia de Barcelona amb males arts i amb la necessària cooperació d’Ada Colau (Comuns) i Daniel Sirera (PP), fia la seva bretolada política a la mala memòria de tanta gent. Pensa: «d’aquí a quatre dies ningú no se’n recordarà i jo ja he fet el fet, sóc l’alcalde de Barcelona» amb la capital a Madrid, és clar, ho hem entès perfectament. D’aquí ve que l’oblit no es produeixi així com així. Ha estat massa tràgic per a Xavier Trias, i per a bona part de la ciutadania barcelonina i de la resta de Catalunya, que és anònima, però no beneita.
El teatre ignominiós que vam veure el dissabte 17 de juny de 2023 al Saló de Cent no va amagar, ni podrà amagar, uns fets execrables, indecents, insofribles per a l’esperit de la gent de bona voluntat. Un tripijoc polític de baixa estofa que no ha respectat per a res el vot dels qui van fer confiança a Xavier Trias, l’alcalde que en bona hora havia de ser. Moderadíssim líder independentista Xavier Trias, però que fa una por cerval al poder espanyol que vol seguir mantenint per in secula seculorum la unitat d’Espanya i, amb ella, l’extracció dels recursos que es generen a Catalunya fins i tot quan estem amb l’aigua al coll. Pur esclavatge, es miri com es miri.
La descarada usurpació de l’alcaldia de Barcelona és un fet vergonyós que atempta les arrels profundes de la democràcia. Però darrere aquest fet que ateny l’àmbit polític, social i cultural, hi ha un fet d’índole espiritual que va molt més enllà perquè posa de manifest la deficient qualitat humana de Collboni, Colau i Sirera: haver gestat en secret un avergonyiment públic, haver muntat un aquelarre de gran crueltat que va tenir com a víctima innocent Xavier Trias.
Calia?, cal preguntar-nos. Segons el barem moral d’aquesta trinitat nefasta, calia «castigar» una persona noble el pecat de la qual és ser membre de la tan odiada, sí, odiada burgesia barcelonina. Però encara hi ha més. Hi ha l’enveja a l’excel·lència de la persona, una virtut insuportable per a qui fa anys i panys que cria ràbia, ressentiment. Una vegada més l’enveja a l’excel·lència ha estat tant o més poderosa que l’ambició a una alcaldia. «Tot s’explica per la biografia», deia l’antropòleg Lluís Duch. Per a bé i per a mal.
Els fets que es van produir a l’Ajuntament de Barcelona són polítics, però són també produïts per una gran indigència quant a qualitat humana per part dels perpetradors i els seus inductors: dirigents de partits polítics que també tenen la seva responsabilitat.
Ara cal veure si aquesta indigència moral que tan de mal ha fet als nostres ulls és un bon patrimoni per governar l’Ajuntament de Barcelona, capital de Catalunya, tal com hauria de ser. El sistema permet pactes contra natura com el que hem viscut, però a la vista dels fets que han produït escàndol en les nostres consciències, la ciutadania hauríem de prendre’n nota a l’hora de votar en les pròximes eleccions i en les que vindran. Per sentit demòcrata, però també per sentit humà. No es pot votar a qui ens denigra com a persones.
