Anem clarament en direcció contrària, cert. I no hi podem fer gran cosa. Tanmateix hi hagué un temps no gaire allunyat que va estar a punt d’aconseguir uns ideals de confort social i de progrés moral que queda molt ben reflectit en el que van escriure, per exemple, Stefan Zweig i Sàndor Marai. Un austríac i un hongarès que pertanyien, però, al mateix Estat, l’Estat que va ser un dels focus de producció cultural més importants de la història d’Europa: l’Imperi Austro-hongarès. La cultura centreuropea, la burgesia de Centreuropa. Tot allò va acabar-se amb el final de la primera guerra europea. El 1918 va començar la dissort d’un món del qual avui només en queden les romanalles. “El món d’ahir” i “Confessions d’un burgès”, de Zweig i Marai, respectivament, constitueixen en aquest sentit dos monuments literaris imprescindibles per al record del que hauria pogut ser i no va ser. Fou un temps en què només aquell que podia contemplar el futur sense preocupacions podia gaudir el present amb bons sentiments. Era un món en què mai es gastava més que una part modesta dels recursos per tal de sumar, en conseqüència, cada any, un import cada cop més considerable al capital. Un món en què era clau gaudir de la riquesa posseint-la, però no fent-ne ostentació, en què el secret orgull de no haver demanat mai cap favor ni haver-se vist mai obligat a dir si us plau, ni a donar les gràcies, això, significava més que totes les aparences. Un món amenitzat pels astres immortals de la música: Gluck, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Strauss.
En aquell món de la burgesia centreuropea l’amenaça més gran que es concebia era la caiguda en el proletariat. I pel que fa al sistema escolar era una societat orgullosa del seu “progrés” sistemàtic i el seu ordre, i proclamava la temperància i el bon gust en totes les formes de la vida com a única virtut eficaç de l’home i s’havia de fer tot el possible per evitar tenir pressa per fer progressar els joves. No hi havia, doncs, cap motiu per fer-los grats els anys d’escola. I d’aquesta manera va passar el que ara és pràcticament increïble, és a dir, que la joventut fos una trava per a qualsevol carrera i l’ancianitat, en canvi, un avantatge. Als joves, els deixaven ben clar que encara no havien fet cap esforç en la vida i que no tenien cap experiència i que, per tant, havien d’estar agraïts de tot el que se’ls concedia. Zweig reconeixia deure a aquella presó, que per a ell i la seva generació fou l’escola, el naixement d’una passió que es va manifestar molt aviat: la de ser lliure -passió que la joventut actual difícilment experimenta. I llegien d’amagat per tal de no rebre càstigs. El món d’ahir!
Era un món, encara, en el qual sabien que el fet de desatendre el cos, el deport, la musculatura, era una cosa que més endavant es podia recuperar, es podia reparar, però que, en canvi, l’elevació de l’esperit , la voluntat ferma de comprensió i d’estudi en els anys decisius de la formació de la personalitat, això, si no es feia en el moment que tocava, ja no es podia recuperar, era ja insalvable.
Segurament pot semblar desfasat, tot això. Pot semblar anacrònic. I tant Zweig com Marai es van suïcidar. Zweig era dinou anys més gran que Marai. Zweig va viure 61 anys, Marai, 89. Però el món que descriuen a mi em fa enveja i m’hauria agradat viure’l. Tot i l’angoixa i la incomprensió que després ells van haver de patir a causa del setge a què els van sotmetre, el nazisme a l’un i el comunisme a l’altre. Ara llegeixo “Els rebels”, de Marai, que s’acaba just de publicar en traducció catalana. La banda d’Abel en rebel·lió contra tothom i especialment contra la consecució de fins útils i pràctics que és l’única cosa que mou la majoria dels joves d’avui, i encara gràcies. Una joia de llibre. L’esperança d’aquella colla de joves del 1918 abandonats a la seva sort mentre els seus pares combatien al front. Complicitats, traïcions, atraccions, repulses, erotisme implícit, però encès, és a dir, del bo. Ells, aquells joves de la novel·la i els seus pares que combatien per un impossible, i Marai i Zweig i també Musil i tants d’altres, tot ho perderen. I a nosaltres ens n’ha quedat, però, aquesta herència.
