Breument. No, no és pas que es pugui dir que, en general, siguem gaire bones persones, els catalans. Penso en els càtars, aquells “bons homes”, que foren declarats heretges i perderen. Predicaren la pobresa, la castedat, l’alimentació vegetariana. Déu nos en guard. Predicaren la puresa aquí, a la terra. Una cosa que no existeix i que, doncs, és impossible. I aspiraren al “consolament”, aquella mena de sagrament que “els més purs” rebien a través de la imposició de mans que significava l’admissió al grau de perfectes. Acabà malament tot allò. I mira que fins i tot en forem aliats. No existeix la puresa absoluta, ni la perfecció, i no cal que ara ningú se n’escandalitzi. Aquests dies, molts d’entre nosaltres m’hi han fet pensar, en aquells càtars. Sinó que aquests d’ara, en molts casos, no són ni tan sols creients. Esgarrifa només de pensar què haurien fet ells si mai s’haguessin trobat en situació de comandament. O si mai s’hi arribessin a trobar, Déu no ho vulgui. Els “purs”, tanta vestidura falsament esquinçada, tant d’escàndol dels pecats aliens i sense mai fixar-se en els propis. Hem desaprès la discreció i posem fins i tot altaveus a les coses que no hem fet bé, o que directament hem fet malament. No cal parlar-ne gaire, d’aquestes coses. Donem massa peixet als qui al capdavall ara com ara administren la justícia i ens volen eliminats. Del que es tracta és d’aconseguir rentar-la a casa, la roba que tinguem bruta. I caldria, igualment, un poc més d’altaveu a les coses que sí que s’han fet i es fan bé. I abandonar, és clar, tota aspiració a la pobresa, a la castedat i a l’alimentació vegetariana. I treballar, treballar molt ara que ja som a l’agost. ¿Que no tenim memòria? Breument: per a mi ell sempre haurà estat el M.H. President Pujol. Per sempre.
