El meu pare va emigrar d’un llogaret del nord de Galícia per provar sort a la gran metròpolis costera de Barcelona. Fugint d’un entorn essencialment rural i amb una precària escolarització s’endinsà valentament amb els disset anys a les espatlles però amb els quaranta al cap. Amb un gallec rudimentari, tancat i agrest a la llengua es va saber fer entendre per trobar un ofici que li proporcionés llit i àpats. Aviat es va fer un lloc destacat per la seva facilitat d’aprenentatge i la destresa de les seves mans en un taller de joieria, però, finalment, la seva dedicació estaria adreçada al públic. Un do de gents natural, i trencant tot estereotip de la mala baba que gasten els galaics, el va portar a establir una fidel clientela que l’acompanyaria en la peregrinació de les diferents feines que ha exercit. Amb el temps, va conèixer una cordovesa, ja se sap, el irresistible “duende” andalús i va caure rendit. Després de festejar uns anys, varen fixar residència a Catalunya, es varen casar i a l’any i mig va néixer servidora.
A casa es parlava espanyol. Sempre. A casa els avis, espanyol. Sempre. La televisió en espanyol. Sempre. La música en espanyol. Sempre. Així que, durant la meva infància a penes vaig escoltar un bocí de català fins l’escolarització als tres anys, ja que per aquelles dates s’implantava el nou pla lingüístic de la Generalitat per fomentar la utilització del català. Efectivament, sóc filla de la immersió lingüística i, sense pecar de superba, amb bastant èxit. La meva expressió oral i escrita en català és satisfactòria i gaudeix amb bones qualificacions del nivell C1 tot i no ser la meva llengua materna, tot i que la meva mare estrangula el català cada cop que l’intenta parlar, tot i que els meus avis, que em van criar, van morir sense parlar ni un mot que no fos espanyol, jo el puc emprar com a eina de comunicació que és. I llàstima que la meva situació de bilingüisme no fos “tri” o “quatri”, així ara tindria moltes més portes obertes. S’hauria de deixar d’estigmatitzar la llengua com a arma política i treure-li el màxim rendiment, ensenyar un ample ventall de llengües per afavorir competències lingüístiques que facilitaran l’accés a un complicat i exigent mercat laboral. Aquella creença que a Catalunya l’espanyol quedarà apartat i serà símbol de guetos, va ben errat. Les llengües aporten riquesa, cap institució en el seu sa judici —insisteixo “sa”—cometria l’atrocitat de restringir l’ús d’alguna llengua en el seu territori, seria en detriment propi. Només un règim autoritari, sever i, francament, ignorant podria dur a terme aquest crim lingüístic. De la mateixa manera, que quan un viatja a una ciutat estrangera i els autòctons fan els possibles per comunicar-se i ta situació no suposa un greuge. d’altres països es dóna de manera habitual aquesta conjuntura de mixtura lingüística.
Per ratificar la obvietat, diré que sóc doctoranda en filologia espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona, adherida a un programa d’àmbit de llengua i literatura espanyoles que mai—reitero—mai m’he trobat en la tessitura en que un professor, company, personal adjunt…tingués cap problema amb la llengua en la que m’expressava. MAI. A la feina utilitzava de manera ambivalent les dues llengües i, de fet, he acabant estimant tant el català que és la llengua materna que li he regalat al meu fill. I quan algú em pregunta i això perquè? Fàcil. L’espanyol l’aprendrà a l’escola, al pati, al carrer, amb la resta de la família. L’espanyol està a tot arreu: és llengua de cultura, de prestigi, de masses, a Catalunya i a la resta del món, creix i es difon de manera imparable perquè s’està tornat permeable—dintre de la permeabilitat que caracteritza a la Real Academia Española—i aglutinant. Resulta lògic que llengües minoritàries, com és el català, intentin preservar-se de llengües tan poderoses com l’espanyol—com també procura la RAE amb l’anglès—no cal, doncs, anar amb l’ai al cor de manera sempiterna. Ampliar la base, diversificar les eines i augmentar les competències dels països no fa sinó que millorar els seus ciutadans. Una oficialitat lingüística múltiple que dotés de plusvàlua a les noves generacions davant d’un món tan plural com en que vivim. Les arrels lingüístiques quant més diverses donaran un tronc i unes branques més fortes i llargues i, sobretot, productives.
