Artur Mas (Barcelona, 1956) és economista de formació i fou el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Va iniciar la seva carrera política el 1982, quan va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat i posteriorment va ser conseller de Política Territorial, d’Economia i Finances i conseller en cap de la Generalitat. Del 2004 al 2010 va exercir de cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya i, després de la victòria de CiU a les eleccions de desembre de 2010, fou investit President del Govern. Amb Mas parlem sobre l’actualitat política, la seva trajectòria professional i el seu llegat.
Si et diguessin fa un any aquestes 3 premisses, quina et costaria més d’imaginar? El català seria oficial al Congrés. El Girona estaria més de moda que el Barça i Puigdemont i Marta Rovira estan més a prop de tornar a casa i Pedro Sánchez torna a ser President d’Espanya.
Totes son bastant inimaginables, però escolliria la del Girona. Aquesta concretament, ni en el millor dels somnis m’ho hagués pogut imaginar. Al final, sempre he aplicat el mateix criteri i és que per davant de qualsevol altra cosa, sempre un equip català. Soc soci del Barça des de fa més de 50 anys i soc d’aquells socis del Barça que abans que el Girona ascendís a primera, soc d’aquells culers que només li agrada que perdi l’Espanyol quan juga contra el Barça. I quan no juga contra el Barça prefereixo que guanyi. Ara amb el Girona em passa igual, però potser inclús amb més entusiasme.
Com està actualment la política catalana?
La política ha entrat en una fase d’una complexitat enorme i, per tant, s’ha d’anar en compte de com es jutja perquè s’ha de jutjar en funció d’aquesta complexitat. Soc dels que penso que la política a casa nostra podria anar millor del que va, podria anar-hi perquè tinc la sensació que, a diferència d’altres moments, en aquests instants el país està per sobre de la política. Hem d’intentar procurar entre tots plegats que la política catalana torni a estar a l’alçada del país. Tinc aquesta sensació perquè crec que ara el país va per davant de la política i la política ha quedat enrere.
Tot i així, s’ha d’anar amb compte amb aquesta afirmació perquè quan es parla de la política, a vegades ens pensem que és la política del Parlament i ens oblidem que la política és també la que es fa arran de terra, a prop de la gent. Aquesta és la política que la gent nota més. Aquí també hi ha les seves coses, però en el terreny de la política local es fa bona política.
A vostè el van retirar de la primera línia política?
Això no és així, jo me’n vaig anar. Vaig marxar per una condició que va posar la CUP que jo podia acceptar o no. Quan tu pots triar a la vida, vol dir que no estàs obligat a fer una cosa concreta. Jo podia quedar-me i repetir les eleccions o marxar i donar pas a una persona nova i a un altre esquema. I vaig triar la segona opció. Vaig poder triar.
Per què va decidir marxar?
Ens hem de posar en aquell context, en aquell moment, gener de 2016. En aquell moment la sensació que Catalunya caminava clarament cap a la sobirania, cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació i fins i tot s’estava apropant a una possible independència. Aquesta sensació era molt real, hi havia molta gent que ho vivia així al país. Que es repetissin les eleccions en aquell context una vegada la gent ja havia votat i tenint la primera majoria absoluta a favor de la independència en el Parlament de Catalunya en 3 segles, que aviat està dit, que la gent hagués de tornar a votar en aquelles condicions a mi em semblava un frau de la política, un fracàs.
Va ser injust que alguns partits posessin unes condicions?
Sí, però és que la política sempre és injusta.
I s’hi acaba acostumant a aquesta injustícia?
Sí, i si no ho fas és millor que no t’hi dediquis. Perquè la política per definició és injusta. La vida també ho és, però la política molt més. Per tant, tu ja saps que et posaran traves, que et donaran empentes, que hi haurà enveges. Això ja ho saps i ho vas veient. Entres en el terreny i hi ha tot això.
I hi ha coses bones?
Per descomptat. Hi ha molt bona gent, gent que s’entrega en cos i ànima al servei públic, gent que té molt bones idees… hi ha de tot. Jo vaig marxar per això, perquè vaig aplicar una escala de valors que per mi és fonamental. Primer, el país. Segon, el teu partit i el teu projecte. Tercer, tu. I en els grans moments és quan has de demostrar que això no només és una teoria, sinó que te la creus fins al punt de prendre decisions molt doloroses a títol personal si tu creus que aquelles decisions van en benefici d’un projecte col·lectiu; perquè el primer de tot és el país. I jo vaig interpretar en aquell moment, equivocadament o no, que l’interès era que tot aquell projecte que estava en marxa no se n’anés contra les roques. Se l’hi havia de donar una oportunitat. Em pensava que acabaria millor del que ha acabat, sincerament, però jo no sabia com acabaria. El que sabia és que jo podia donar-li una oportunitat a que allò seguís, i això és el que va passar. Ni paperera de la història ni punyetes.
On és ara Artur Mas? Està creant un nou espai, com li va?
Això la veritat és que funciona bé, estic content, ens costa un esforç gran fer-ho, però la idea que tenim amb aquest projecte és ajudar, en la mesura que nosaltres podem, que la política tingui el prestigi i el nivell que crec que el nostre país necessita. Quan la política no té aquest prestigi ni nivell el país segueix funcionant, però una mala la política, amb el pas del temps, s’acaba pagant, té un preu. Estic preocupat per això i si puc ajudar, ho faig.
Carme Forcadell li va preguntar la setmana passada: com creu que acabarà la llei d’amnistia?
Crec que s’acabarà aprovant aquesta llei al Congrés dels Diputats. No en tinc pràcticament cap dubte. Tot i així, tinc algun dubte sobre, una vegada redactada, passi tots els filtres del constitucional. Tot i així, tinc l’esperança que fins i tot això podrà anar bé, es declararà constitucional. A partir d’aquí tinc més dubtes sobre els que l’han d’aplicar ho facin de la manera més clara i transparent. No oblidem que el poder judicial té un gran poder i, per tant, segons com alguns jutges interpretin aquesta llei podem arribar a un punt o en un altre.
Li preocupa el seu llegat?
A tots ens preocupa el judici de la gent i, per tant, el de la història. Però una cosa és que et preocupi i l’altre que t’obsessioni. Jo no visc obsessionat per això perquè si tu creus que has pres les decisions que tocaven en cada moment, sabent que algunes d’elles contenen errors, la clau és aprendre d’aquests errors. Perquè, a més, no ens podem oblidar que de política se’n fa a tot arreu, no només al Parlament o a l’Ajuntament. Has de procurar no equivocar-te, però si ho fas, has de tenir la humilitat i la intel·ligència per reconèixer que t’has equivocat i aprendre d’aquest error.
Hi pensa sobre com li agradaria ser recordat?
No. A hores d’ara no, potser quan em faci més gran potser sí, però ara mateix no.
Recentment han sortit novetats sobre l’operació Catalunya. En el seu cas, podem recordar la portada del diari El Mundo que li atribuïa un compte a Suïssa, entre altres coses. Vostè en va tenir mai algun ?
Mai he tingut comptes i mai he tingut cap problema amb l’agència tributaria i porto gairebé 40 anys en el món professional. Mai he tingut cap problema personal. Es poden inventar totes les històries, ho han intentat, i ara s’està veient. El problema és que en aquell moment hi va haver gent que s’ho va empassar. Ara s’està veient que va ser una operació dissenyada i executada des del cor de l’Estat fabricant proves falses per destruir lideratges i instruments al servei del procés de l’autodeterminació de Catalunya. Era una operació delictiva, l’Estat treballava en contra de la llei. Han hagut de passar més de 10 anys perquè tot això surti a la llum i encara avui pràcticament no hi ha ningú que hagi començat a investigar això.
Quan el món independentista ha mogut un dit de seguida han sortit tots a investigar-ho tot, a jutjar-ho tot i a condemnar-ho tot. I amb això que és evident que hi ha una operació des de l’Estat per enfonsar a gent per les seves idees i pels seus projectes, fins ara no ha passat res. Aquesta setmana per primer cop la fiscalia ha decidit obrir una investigació.
Vostè diria que Espanya és un país democràtic?
Espanya no és un país dictatorial com l’havíem conegut en les èpoques del Franco o del Primo de Rivera, no és això, avui és un país membre de la UE, però el que no podem acceptar és que Espanya és una democràcia plenament consolidada i que té un Estat de dret homologable. Això no, perquè si fos així, o no passarien coses que han passat o si haguessin passat, ràpidament serien objecte d’investigació i de depuració de responsabilitats. Que una poma estigui podrida no vol dir que estigui podrit tot el cistell, però quan tot el cistell resulta que té pomes podrides, aleshores resulta que el problema és molt més gran. En aquest sentit, no puc negar que Espanya sigui una democràcia, però és una democràcia molt dèbil i millorable.
Vostè ha tingut mai por?
Jo por no n’he tingut, si ho entenem com a por física. Ara, he notat en el clatell la pressió. És una pressió moltes vegades il·lícita, immoral i indecent. Quan veus que t’estan portant en el precipici del prestigi, o del desprestigi, i que et volen presentar davant de la societat com el que no ets i que fan tot de trampes per enfonsar-te, doncs això evidentment agradable no ho és. A més, quan veus com s’ha perseguit a determinada gent del món independentista… no és gens agradable. Ara bé, quan un país com el nostre s’embarca en una operació de l’envergadura que ha significat l’operació sobiranista, i ho fa davant d’un estat com l’espanyol, avui ja no tenim l’excusa. Sabem com reacciona l’estat espanyol i també sabem com reacciona la Unió Europea. Si fem grans manifestacions, votem, tenim una mica de majoria, tothom ens obrirà les portes i ens posarà la catifa vermella, tot això sabem que és un conte de fades però que no contrasta amb la realitat. Si algun dia algú torna a intentar fer una operació d’aquesta magnitud, ha de recordar molt bé les lliçons que hem après aquests darrers anys per no cometre en errors.
Té l’independentisme avui la força suficient perquè el projecte sobiranista tiri endavant?
Avui, no. En aquests moments, no. Com que sabem quan va funcionar bé, el que s’ha de fer és analitzar perquè durant uns anys va funcionar bé i perquè durant uns altres ha funcionat malament. A més hem d’entendre les claus de per què ha funcionat bé i entendre també les claus de per què va funcionar malament després. I no són claus molt difícils. Ara, s’han de respectar aquestes condicions i en aquests darrers anys no s’han respectat. Cal un camí comú i compartit. I a banda, els líders han de ser reconeguts, s’han de respectar i col·laborar entre ells. D’aquestes condicions avui no se’n dona cap. El camí no és ni comú ni compartit, l’objectiu tampoc i els líders no col·laboren entre ells per fer-ho possible. Abans de començar res, s’han de reconstruir tots aquests aspectes.
Com està avui l’espai de Junts per Catalunya?
És un espai que s’està ordenant ell mateix. És una formació política molt jove, tot i que hi ha gent a Junts que té una experiència acumulada de fa molts anys. Com a partit, estan encara en formació i consolidació. Jo tinc el desig que aquesta consolidació s’anirà produint en el futur. I que a la llarga serà un partit cohesionat, ben impregnat territorialment i que representarà els sectors claus de la societat, entre altres.
Va ser un error canviar el nom de Convergència?
No ho sabrem mai. Però ens hem de posar en el context aquell. El nom es canvia en un moment en el que el president Pujol diu el que diu, i fa aquella confessió. Probablement sense aquella confessió del president Pujol, Convergència no hagués fet el pas que va fer. No sé si va ser un error o no, m’ho he preguntat diverses vegades, però en aquell moment calia posar bases noves perquè el projecte que va iniciar el president Pujol tingués supervivència de cara al futur. El que es tractava era de salvar el projecte de país.
Vostè se sent identificar amb Junts?
Em sento identificat amb molta gent que està a Junts i espero que algun dia em pugui arribar a identificar amb el conjunt. En el meu cas concret, després de molts anys d’experiència en els partits polítics en general, voluntàriament m’he allunyat una mica dels partits i prefereixo subratllar la meva posició institucional com a expresident de la Generalitat. Però això no vol dir que un dia en el futur faci un pas i si el faig sigui cap al món de Junts.
Considera que el president Pujol serà castigat injustament?
Crec que la figura del president Pujol està rehabilitant-se des de molts punts de vista i que molta gent que efectivament l’havia castigat, no dic tothom però molta gent, avui tendeix a relativitzar tot allò. Amb el president Pujol, si es posa tot en la balança, els actius pesen més que els passius. Crec que això moltes persones ho estan descobrint o redescobrint i estic segur que això anirà a més. Al final, el president Pujol tindrà una rehabilitació sencera de la seva figura. I a més a més, crec que el nostre país necessita que això sigui així perquè és una persona que va comprometre tota la seva vida amb tirar Catalunya endavant i reconstruir-la i ell va ser un gran artífex de la modernització i del progrés de Catalunya durant molts anys i la prova la tenim amb una cosa i és que sempre que l’Estat intenta atacar alguna cosa de Catalunya, normalment són coses que formen part de l’obra dels governs del president Pujol.
Trobareu l’entrevista completa a Spotify:
