Ja em dispensareu el retard, però com més fort és el sotrac més triga a sortir el blau. En Rosell ens va donar un bany, i malgrat tota dada positiva a la que aferrar-nos, que era molta, jo potser soc dels de l’ampolla mig buida. L’ampolla mig plena sol veure-la qui se n’ha begut el que manca, òbviament. O potser el que pensa que en breu se la xarruparà fins les escorrialles. El cas és que a mi, les felicitacions per quedar segons cada cop m’entristien més, i fins que la ressaca de l’actualitat i el no sortir més a la tele (i que bonic constatar que ets dels pocs humans que la tele els aprima!) i que l’onada del que surt ha pres el camí d’altres espadats i ha fet que les mostres de sincera congratulació s’anessin apaivagant, no m’he vist amb cor d’asseure’m a escriure.
Presentar-se a unes eleccions al Barça és una experiència única. Feu-ho. Si un vell company de diverses batalles pel país us truca, no feu el ronso i no us resistiu: cerqueu els calers i presenteu-vos. Perquè mai, mai, tornareu a estar a tan prop, tan a un pam de la glòria. Veure, viure la maquinària d’una il·lusió, ésser-ne part, formar part del batec. Constatar que això del Barça és molt gran, més fins i tot que en els vostres somnis, comprovar com obre portes i cors… si teniu pensat d’escriure un llibre de memòries, ja tindreu resolt un capítol. Podreu parlar-hi de misèries i baixeses, també, que humans som i és humana nostra mesura, però mai podreu quedar-vos aquí, perquè a poc que hagueu transitat per la campanya amb els ulls oberts, haureu trobat una colla de folls de la vostra follia i mai més no us sentireu estranys, rars en un barcelonisme que us pensàveu que pocs més entenien. Esforç, compromís, companyonia mai més no els declinareu amb l’irònic escepticisme de qui només sap que opinar, sovint agudament, però mai no podrà, per ineficiència, per gasiveria, per migradesa de recursos morals, mai no podrà prendre l’opció de jugar-se-la.
Només perden els que se la juguen. No hem guanyat, ergo hem perdut. El rei ha mort, visca el rei. Resta fer recompte, veure què en queda a l’actiu de tot el projecte de més transparència, de més radicalitat, de retorn del club als seus propietaris que amb en Benedito proposàvem, i veure com se juga amb tot això sense posar en joc ni un bri del que més ens importa, als que van guanyar i als que varem perdre: el Barça i la seva força.
Avui, a la cuidada gespa de la Masia, en un escenari que m’ha semblat un mica com els dels casaments de les pelis americanes, amb brevetat però amb cordialitat el millor president del Barça dels darrers temps m’ha recordat (no en les paraules, sí, m’ha semblat, en el posat) la famosa frase kennedyana, i que ha fet el millor que podia fer pel club, que avui era ser breu i somriure. Darrera seu, el nou i el seu discurs m’han fet pensar que li manquen taules, i de nou invocant la dita del president, he pensat que tot el que podia de fer avui era desitjar-li molta sort, i que la seva sigui la del Club. I si pot ser, que algú la hi vagi repetint, la frase.
Qui subscriu sol escriure cròniques de partits, i a això tornarà tan aviat els partits tornin, buscant la manera d’explicar amb elles el que és la seva tesi principal: que el futbol és una metàfora de la vida, que el Barça no és més que la metàfora d’aquest país: grandesa i misèria, èpica i pragmatisme, seny i rauxa, pregar a Sant Jordi i guardar-se a la faixa un llonguet pel drac, tot sacsejat (de vegades fins i tot remenat) i en curtes píndoles de dues parts de tres quarts d’hora… la resta, el temps que manqui fins el següent partit. Dispenseu la interrupció, gràcies als que m’heu ajudat a aquesta inoblidable aventura, i no em tingueu en compte si mai us sembla que parlo d’altres coses.
