Els fruits saborosos? La fruita prohibida? Per la meva dissort sóc més malvat que vos, estimat amic Torra; per això no pensava en els fruits saborosos sinó en la cançoneta incerta, tan ben ubicada al seu lloc. D’altra banda, per què heu canviat el títol de la vostra simpàtica lletra? Veient-ne el contingut i començant-vos a conèixer, molt em temo que el primer que us passà pel cap fou un altre: “De tangues i tancs”. M’equivoco?

La destralada de la sentència del constitucional no ha estat tan demolidora. Amb totes les cauteles que cal tenir a resultes d’ésser-nos lliurada per fascicles, com “En Patufet”, tinc la intuïció que n’hem sortit força indemnes, llevat de les competències en immigració, l’ús de la llengua catalana i alguna cosa més. La llengua, sí; al no prosperar la preferència del català sobre el castellà a l’Administració, retrocedim a la cooficialitat dels temps més durs del postfranquisme. No són qüestions banals, ben cert, però cal donar la raó a en Ransau: la retallada més important fou la de les Corts, que salvà Mas “in extremis”. Abans d’haver llegit els mil folis que conformen els cent cinquanta fonaments jurídics, més els vots particulars, crec que els qui ens pensàvem que tornaríem a una situació anterior a la de l’Estatut de 1979 podem restar esperançats. Si més no una mica.

Tanmateix, no ens enganyem; respecte de la situació lingüística actual retrocedim. L’habilitat del president Pujol havia permès, si més no a la pràctica, un status que superava la cooficialitat més dura a partir de la configuració de la llengua pròpia com a preferent en la darrera llei de política lingüística; una llei, recordem-ho, que tot i inconstitucional segons l’argumentació d’aquesta sentència, no arribà a aquell tribunal gràcies a l’habilitat del president Pujol, al “fair play” de Piqué i, en definitiva, a aquesta política del peix al cove que vos tant critiqueu. I ara ja era molt difícil que hi arribés, puix que només era possible a través d’una qüestió d’inconstitucionalitat. De què haurà servit, doncs, el tripartit? D’alguna cosa, sí, i una cosa molt important; ha servit per fer-nos retrocedir respecte de la situació immediatament anterior a la sentència. I quan dic el tripartit dic també Carretero, el desbridador d’abscessos, com a ell li agrada que el nomenin, que en formà part mentre pogué. Per això ahir, durant la presentació del llibre de Miquel Colomer, no vaig entendre tots aquells dubtes de la mesa presidencial respecte a qui calia votar a les properes autonòmiques. Vos no, amic Torra; vos no us pronunciàreu, però els altres, vinga desfullar la margarida: “l’amiga blanca m’ha encisat, també la bruna; ja só una mica enamorat de cadascuna. Estimo l’una, oh gai atzar! Estimo l’altra, oh meravella! Bella com l’una no m’apar, fora de l’altra, cap donzella”.

Si els lectors volen continuar retrocedint; si desitgen que el castellà continuï guanyant posicions al galop i que el tribunal constitucional acabi tenint la raó quan declara que Catalunya ja no és una nació, votin al desbridador d’abscessos, o a en Puigcercós, o a en Laporta. Ara bé, si el que volen és la plenitud nacional de Catalunya, la seva sobirania i que siguem respectats a Espanya i a Europa i arreu, com ho érem en temps del president Pujol, aleshores únicament poden votar a Artur Mas.

Mireu. Jo no he estat mai militant de Convergència ni d’Unió; us consta. Ni en seré mai. L’any 1979 vaig prendre la decisió de no militar mai més a cap partit polític ni afiliar-me a cap associació sindical. Em feu arribar a aquest compromís Jordi Galí en una lliçó magistral que ens dictà –érem només una dotzena de ganàpies de vint anys- en un semisoterrani de Milanesat. En el transcurs de dues hores ens digué una dotzena de coses molt importants; tan importants que no les he pogut oblidar. Avui només us en diré una: “jo no he conegut cap polític que s’hagi empobrit en la política. Potser vosaltres sou els primers”. La primera idea que em passà pel cap fou de rebuig: jo seré el primer, em vaig dir. Però aquesta fantasia durà només tres segons i fou substituïda per un compromís: lluitar per la pàtria al marge de la política. He fet poc, ho reconec; no he fet tot el que he pogut. No he fet tot el que hauria hagut de fer. Heu fet més vos en aquests darrers anys, que esteu convertint “Acontravent” en una filigrana, que jo en tota la meva vida. A les darreres autonòmiques, com que ja em temia el que ha acabat succeint, vaig votar CIU, i a aquestes hi tornaré. Per això, quan veig algun col·laborador de “El Matí” que diu que milita a algun d’ambdós partits de la coalició i que fins i tot forma part del consell nacional i que, tanmateix, no sent cap remordiment en deixar Artur Mas a l’estacada en uns moments tan difícils i delicats, i encara es creu amb la llibertat de dir-li què ha de fer i què ha de deixar de fer, em revolto.

En Xammar només tenia raó en un règim antidemocràtic, quan deia: “tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”. Ara bé, quan es tracta de fer la puta i la Ramoneta, amb perdó; quan es tracta de pactar amb els espanyols en un règim democràtic, si més no formal, i ser més murris que ells, no em poden posar al davant uns senyorets com els del tripartit. La murrieria de Puigcercós, que és molta, és la típica murrieria pirinenca del plat a taula, de l’àpat de llop, del trabucaire, de l’Esparver, que s’acaba exactament allà on s’acaben les seves apetències sensuals. Jo tampoc no entraria mai en un establiment en el qual s’hi trobés ell. Per això, quan es tracta de jugar al pòquer amb Madrid la frase s’ha de girar com es gira en el títol d’aquesta carta. No fem més l’enze, per l’amor de Déu, que ens hi juguem la supervivència del català i de la pàtria. Ens hem de manifestar, sí, però pacíficament, sense trencar escaparates ni incendiar edificis oficials. A mi no me’n falten pas ganes, però me n’estaré. Cal estar disposats a morir per la pàtria, ben cert; i ara, que la situació és tan greu, més que mai. Tanmateix, no hem d’estar disposats a matar, ni a robar, ni a aixecar fals testimoni, ni a violar, ni a ser pedra d’escàndol per la pàtria. La supèrbia castellana de sempre ha fet de nou acte de presència, ben cert, però això ja ho sabíem: ells són així. Les vuit vegades que el text apel·la a la “indisoluble unidad de la nación española” palesen la seva inseguretat; mirem-nos-ho així. Ara són ells els qui tenen por. Vuit vegades! Tractant-se d’Espanya sempre ha d’acabar fent acte de presència l’arrogància; però en aquesta ocasió molt em temo que no és l’arrogància sinó la por.

Jo també vaig passar la revetlla amb tota una colla d’amics, a casa d’un càrrec important del PSC, ben keynesià ell, d’aquells que defensen el dèficit públic com a solució miraculosa a la desocupació i que, per tant, Europa s’ha equivocat. Tots esperaven que amb la meva arribada s’encetaria un debat polític demolidor. Però s’endugueren una decepció; més per caritat que per cortesia em vaig limitar a dir: avui no parlaré de política perquè seria massa cruel. Fou ell, tanmateix, el càrrec del PSC qui, a l’hora de les coques, començà a parlar-nos de la imperiosa necessitat de la independència, i tots el miraren com si s’hagués begut l’enteniment. Tots menys jo que, des que ens cartegem, amic Torra, començo a estar curat d’espants. Ja veieu que us sóc ben franc.

El camí de la independència, ara sí, però com? Sembla evident que el camí de l’autonomia ha tocat fons. És un camí ben dramàtic, per bé que amb el “dramatis personae” limitat a un sol actor: Sísif; és doncs, un monòleg, o un diàleg de sords. Cal imaginar-se’l pujant la roca al cim, amb tots els músculs en tensió, tasca que li ocupa, com vos dieu, dues o tres generacions cada vegada. Mentre ascendeix hi ha esperança però l’esforç és insuportable. Els pocs segons que aconsegueix aguantar la roca al capdamunt del cim són els pocs instants de felicitat que ens són donats en aquesta vida, i un miratge de l’altra. De seguida la roca comença a rodolar muntanya avall i Sísif, al seu darrere, baixa descansat i alliberat de l’esforç, però amb l’esperança exànime. I tornem-hi. Ens podem imaginar a Sísif feliç (Camus), però jo prefereixo imaginar-me’l redimit.

El camí de la independència sense full de ruta no és gens realista. Ho lamento per en David, de Cornellà, que a la meva darrera carta em reprotxa un excés de faramalla i diu que sóc el papu. No em sap pas greu, al contrari. Tanmateix, donat que els papus són sempre fruit de la fantasia i, per tant, infundats, jo en dedueixo un punt de vista, diguem-ne, líric: el camí és tan dreturer que només una Cassandra podria anar pel món espantant les criatures. Convindreu amb Josep Carner, tanmateix, que sense full de ruta “aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? ¿És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis! -diu un vel de teranyina”. La lírica és com la dramàtica però capgirada: mentre dura el foc d’encenalls vinga toies i cançons, però el foc d’encenalls aviat s’apaga i comencen els interrogants de la foscor. No se m’enfadi David: utilitzo el seu comentari sense malícia. Seríem molt imprudents si ens endinséssim en el laberint sense el fil d’Ariadna; correríem el risc de ser condemnats a vagar indefinidament pels llimbs de “la españolidad” acabant, més d’hora que tard, devorats pel Minotaure; això sí, sempre ben lírics, amb Puigcercós al capdavant, somrient i pletòric, i amb el ventre ple: “¿Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? ¿És un recer per a adormir qui passi pena? ¿Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena?”.

Només amb un full de ruta el camí de la independència pot ser èpic, com cal, l’únic camí que ens pot menar a bon port. Conten de Trotski que, ara fa cent anys, quan es trobava exiliat a Viena, es passava el dia al Cafè Central escrivint, des que obrien les portes fins que les tancaven. Quan algun encuriosit preguntava què hi feia aquell senyor tantes hores assegut a la mateixa cadira, els cambrers contestaven que preparava la revolució. Fins i tot algun ministre austríac preguntà: i com la farà la revolució des del Cafè Central? L’anècdota, sigui certa o sigui falsa, palesa que els bolxevics escriviren molt i improvisaren poc. Se’n sortiren, si més no l’any 1917. D’altra banda, el fet que la independència fins avui no hagi estat provada no és garantia de res. Tampoc no ha estat mai provat el programa de transició de Trotski; i amb això no vull donar idees.

Els castellans, que no volen sentir a parlar del concert, voldran la independència? Salvador Cardús diu que és igual; que la independència no és un dret i que, per tant, no ens el pot donar ningú, sinó que ens l’hem de prendre. Molt bé, ens la prenem mitjançant una llei del Parlament que, segons Carretero és, ni més ni menys, la constitució castellana traduïda al català, un exemplar de la qual ens fou lliurat el dia de Sant Jordi amb l’Avui. I després de la llei ¿que? Ja tenim la independència, em direu. Què us penseu que faran els magistrats espanyols del flamant poder judicial català, que una disposició transitòria de la nova constitució diu que seran els mateixos que ara? Aplicaran les lleis de Catalunya o les d’Espanya? Què farà el delegat d’hisenda? Ja us vaig dir que els tancs no entrarien per la Diagonal, però els fluxos de les nostres declaracions de renda tampoc no deixaran de fluir per la Castellana, com fins ara. Amb tancs o sense tancs la pela és la pela; i els castellans porten tres-cents anys disposant de la clau de la nostra caixa. No es tracta, doncs, de declarar mitjançant llei que la clau és nostra, sinó de restituir-nos-la, i això no es fa ni amb lleis, ni amb declaracions, ni amb aplecs. Aquí teniu l’Estatut del 2006, per no anar més lluny. La solució de Carretero només ens pot menar, en el millor dels casos, a una situació de doble imposició, com durant la darrera carlinada. Llegiu Bosch de la Trinxeria i veureu que els municipis pirinencs pagaven impostos als carlins i als isabelins.

Els castellans se les saben totes i nosaltres som uns passerells; quan nosaltres hi anem, ells ja en tornen. Ens arraconen de cara a la paret i ens la foten, amb perdó, sempre somrients i sense perdre els modals. Una darrera anècdota: Lorenzo da Ponte, que s’arruïnava cada dos per tres, conta en les seves memòries que, en una d’aquestes davallades, es trobà un dia amb Casanova al Graben i, després de les efusives abraçades de rigor, aquell li digué: Casanova, estic arruïnat i estic casat, no em podríeu restituir el feix de bitllets que us vaig prestar fa uns anys, ni que fos una petita part? I Casanova, rient, li contestà: amic meu, sabeu perfectament que no tinc per costum parlar de negocis amb els amics. I s’acomiadaren amb efusives abraçades i encaixades de mans. La pela és la pela, i la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya no canviaria res. Heu provat mai d’enretirar un plat de carn a un gos llop a meitat de l’àpat? No ho féssiu pas, estimat amic.

Per avui ja n’hi ha prou. Preneu-vos tot el temps del món per contestar-me, que no hi ha cap pressa, mentre jo descanso. Permeteu-me acabar amb els versos de Carner, per endolcir una mica aquest paper tan desmanegat: “¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? ¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida? I és camí incert cada camí, n’és cada vida”.

Una abraçada.
Pinós.