Tots hem sigut joves alguna vegada. Tots hem fet malifetes de les que ara ens en penedim i segurament no explicarem mai als nostres fills, per allò de que no ho repeteixin. Però sempre arriba un moment que ens oblidem del que toca, del deure, del que està bé i com que els nostres amics es tornen rebels, nosaltres també. Actuem així per no ser apartats i per ser com ells. Per pertànyer a algú, per formar part d’alguna cosa.
Els nostres pares ens han educat de forma que a l’hora d’actuar no pensem només en nosaltres mateixos i aprenguem a compartir, a pensar en els altres. A no ser impulsius, a pensar abans de prendre una decisió. I això està molt bé, però a l’hora de la veritat no pensem en els altres. Pensem en nosaltres, en la diversió, en ser feliços per un moment i en pensar que tot passa molt ràpid, que el que no facis avui potser no ho podràs fer mai més.
L’ésser humà és egoista per naturalesa i cadascú de nosaltres, per molt que de cara a la galeria sigui el contrari, només pensem en nosaltres. No pensem en si els nostres pares estaran preocupats perquè són les sis de la matinada i encara no saben res de nosaltres o perquè hem agafat el cotxe quan portem una copa de més. Perquè pensem que no passarà res, que a nosaltres no ens passarà. Ni ens passa pel cap l’idea de que alguna cosa acabi sortint malament.
Comencem a fer-nos més grans i ja no ens diverteixen les mateixes coses. Les discoteques plenes d’adolescents ja no ens fan sentir com abans i comencem a valorar les nits de copes amb els amics, de tranquil·litat i de valorar l’essència, el que és important ara i d’aquí trenta anys. Arriba un moment que ens cansem de la rebel·lia, de portar la contrària al món i de viure a la nostra.
Però seguim les convencions pel càstig que possiblement rebríem si tornéssim a ser rebels o perquè realment hi creiem? Ho portem a dins, és innat o s’ha d’educar? Som capaços de seguir unes normes sense que ens hagin d’amenaçar amb un càstig?
Les persones no neixen amb unes idees i uns valors impregnats a la pell. La bona educació rebuda a casa nostra i a l’escola és tan formidable i tan imprescindible precisament per això, perquè aprens des de molt petit que seguir les convencions per fer contents als altres no et servirà de res. A qui realment li han ensenyat que la rebel·lia no pot ser per sempre i que algun dia s’ha de tocar de peus a terra, seguirà les convencions per creença pròpia i per aprenentatge personal.
Però aquesta lliçó no ve de sèrie, no es porta a dins i possiblement, si no t’ho han explicat, no t’han educat d’aquesta manera, no ho entendràs. I seguiràs vivint sense fre de mà, pensant únicament en el teu benestar i no en el dolor que provoques en els altres. Potser per això, el món va com va. Si tots penséssim una mica més en els altres, en els que estimem, i no en l’ego propi les coses anirien millor i no ens sorprendríem quan ens equivoquem una vegada darrere l’altra sense treure’n cap lliçó.
