Deixa’m que t’expliqui la meva història.
Em dic Andreu González Castro. Andreu González Castro González Mirantes. I encara podria seguir allargassant la corrua de cognoms i no en trobaríeu cap de català. En realitat, els meus pares em van batejar com a Andrés i no va ser fins fa pocs anys que em vaig catalanitzar el
nom. M’agrada precisar que me’l vaig catalanitzar i no pas canviar. Me l’hauria canviat si hagués triat Josep, Maria o Francesca, cosa que no vaig fer. En el meu cas, per cert, mos pares em van posar “Andrés” i no “Andreu” no perquè estigués prohibit posar noms en català a les darreries del franquisme, sinó perquè fins fa unes dècades era ben habitual que el fill es digués com el pare i el meu pare es diu Andrés.
Així que els meu pares em van posar Andrés, en castellà. És normal: van néixer a Lleó. Però ni el nom (ni els cognoms) no fan la cosa. Almenys, no de forma definitiva i inamovible. Perquè, i aquí volia anar a parar, soc allò que en termes lingüístics es diu un castellanoparlant inicial que, no obstant això, he escrit aquest llibre per fomentar la lleialtat lingüística al català.
El castellà va ser la meva llengua familiar i encara el parlo amb els meus pares i amb la meva germana, però poquíssimes vegades en l’àmbit social. Fet i fet, pertanyo al grup majoritari a Catalunya pel que fa a llengua inicial i això ens porta de dret al punt de partida: el català és una llengua minoritzada en el seu territori històric i amb problemes que intentaré explicar al llarg d’aquestes pàgines.
Com els va passar a molts nens fills de la immigració dels seixanta i setanta, el meu primer contacte amb el català va ser a l’escola. Jo vaig tenir la sort d’assistir a un centre on fèiem la majoria d’assignatures en català. No totes, però sí la majoria. A més, i d’això me’n vaig adonar molt més tard, a la meva classe hi havia força catalanoparlants. Alzamora, Bacardit, Badia, Bel, Benedet, Camós, López, Márquez, Medrano, Murillo, Ruiz, Tarragó. Com a mínim, aquests 12 de 40 parlaven o sentien el català a casa. Això, als anys vuitanta i a Bellvitge, era una proporció bestial. El que vull dir és que jo de tant en tant sentia parlar català entre els meus companys, al pati o entre classe i classe. Ara bé, que a ningú no li va passar per la barretina de parlar-me’n. Així que, com molta gent que ha crescut en ambients semblants, durant anys vaig saber català com podia haver sabut anglès o llatí, tenint-ne un coneixement passiu i escrit, per bé que aprofundit, ja que era la llengua de bona part de les assignatures de l’escola. Fora d’allà, però, el parlava poc més que l’anglès o el rus.
En realitat, em vaig incorporar a la catalanofonia als 18 anys, en un moment molt precís: els
Jocs Paralímpics. Van ser el setembre de 1992. Els meus amics i jo teníem objeccions ideològiques per fer-nos voluntaris a les olimpíades, però els Jocs Paralímpics eren figues d’un altre paner. En participar-hi, em vaig adonar que molta gent no només sabia català, sinó que el parlava. Fins a aquell moment, només hi havia xerrat una estona amb el senyor Lluís de l’estanc, la senyora Pilar, la dispesera de mon pare quan aquest va arribar a Barcelona (ella havia nascut a Saragossa, però es va casar amb el senyor Roig i va aprendre ràpidament
a dir “mitja lliura de pernil”), el senyor Ramon Colom de l’òptica…
Jo encara no ho sabia, però acabava de començar una muda lingüística, és a dir, havia incorporat el català al repertori de llengües que podia parlar i, a més, a partir d’aleshores el faria servir de forma intensiva en alguns contextos. L’accés a la universitat va reforçar aquesta muda i a partir d’aleshores el vaig començar a parlar amb regularitat i, força més endavant, amb assiduïtat i de forma gairebé exclusiva.
Anys més tard (qui m’ho havia de dir…: jo havia estudiat Filologia Hispànica) vaig començar a treballar al Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) i vaig passar de rebre classes de català a impartir-ne a adults.
Tot amb tot, ni tan sols tots els meus companys de professió són un exemple de fidelitat lingüística a prova de bomba. La pràctica de la lleialtat lingüística és un hàbit que s’adquireix si es vol i que demana cert entrenament. De fet, fa uns anys se’ns va oferir als treballadors
del CPNL un taller per la llengua i hi va quedar ben palès que molts companys, catalanoparlants familiars, eren menys mantenidors que jo. Aquests tallers serveixen per passar de la presa de consciència de la realitat del català (llengua minoritzada i perseguida secularment, llengua en recessió) a l’acció, és a dir, a mantenir-la en situacions en què la dimissió lingüística és habitual i ens han fet creure que passar-se a la llengua de l’interlocutor és de bona educació.
Les pàgines que hi ha tot seguit volen tenir un doble paper: de diagnòstic sumari de la situació de partença i, sobretot, d’estímul per a l’exercici de la resistència lingüística. Sí, he dit resistència. Perquè, quan la situació d’una llengua no és normal, fer veure que ho és no ajuda a capgirar-la. Quan sento que algú defensa que s’ha de parlar en català amb naturalitat, penso: ai las! Vol dir que ha s’ha de convergir en cas tellà quan l’interlocutor no parla català?
Seria natural, atès que tots els catalanoparlants estan bilingüitzats en castellà? Potser seria natural, però també és suïcida i perjudica el català. Amb la naturalitat com a guia, ja podem anar plegant veles. De fet, ens cal una actitud no ja només de resistència a parlar la llengua de l’interlocutor en situacions en què la comunicació està assegurada, sinó una actitud d’afirmació constant. Una actitud de català a l’atac, com defineix un palíndrom encertadíssim que ha popularitzat Màrius Serra i que és l’antítesi de l’acceptació mesella d’una situació injusta (allò de “no és just, però què vols fer-hi, noi?, ara ja és tard”).
Així que intentaré que el lector, que ja és catalanoparlant de tota la vida o que ho és d’adopció, trobi receptes per trobar-se més còmode parlant en català. Aquestes receptes seran tot tipus de dades, arguments, heptàlegs, decàlegs, testimonis, lemes, frases cèlebres, etc., alguns de prou coneguts i d’altres, potser més originals o fins i tot insòlits. Som-hi.
Per cert, que ets lliure de llegir les parts del llibre que vulguis. Si vols saltar-te les pàgines més teòriques, endavant. Tu tries.
