Un dels aspectes més simptomàtics del que alguns han anomenat “nova política” —etiqueta omnívora i equívoca que inclou a partits polítics com Podemos o Ciutadans, moviments municipalistes i plataformes ciutadanes— és la tendència a utilitzar un llenguatge estereotipat, inclusiu i maniqueu ja des del nom de la mateixa formació: Podem, Guanyem, Avancem. L’objectiu és posar en circulació un nou ‘frame’ teòric que sigui consumible pel major nombre de gent possible, ja que es tracta d’una lluita per l’hegemonia cultural: les noves forces polítiques han entès millor que ningú que el populisme, avui en dia, no passa per agitar passions viscerals a cop de bandera, sinó per l’articulació de narratives del jo que els individus puguin apropiar-se. En altres paraules: la crisi dels grans relats no suposava tant “la fi de la història” com una modificació estructural en la forma d’entendre la política.
La conseqüència d’aquesta voluntat expressa d’hegemonitzar la parròquia els ha portat, com no podia ser d’altra manera, a servir-se d’un dels repertoris culturals més estesos i penetrants que dominen la nostra esfera pública: la poètica de l’autoajuda. I parlo de poètica per fer referència al treball de David Viñas Piquer, qui analitza l’autoajuda no tant com un gènere literari sinó com una estructura conceptual de la qual es pot participar —ja sigui parcial o totalment. Per mitjà d’aquesta poètica es pretén, doncs, una colonització del món interior dels ciutadans, que gràcies als exemples cridaners, les narracions dramàtiques o certes estratègies mnemotècniques, se senten interpel·lats com a subjectes, de tal manera que l’imperatiu de Rimbaud “¡has de canviar la teva vida!”, que tant prolífic ha resultat a l’industria de l’autoajuda, pren un biaix netament polític.
Sergio del Molino havia denunciat això mateix en el seu blog, quan Podemos encara era poc més que un manifest: la retòrica marxista que podria esperar-se d’una formació d’arrel trotskista no despuntava enlloc, i tota proposta política estava filtrada per un esquematisme naïf que invocava l’actitud positiva de la gent, considerava l’esperança el motor de la humanitat i clamava, com en un anunci d’Adidas, que ‘impossible is nothing’. Així mateix, n’hi ha prou amb fer una volta per les xarxes socials per descobrir els clàssics memes amb aforismes de Paulo Coelho, ara impresos blanc sobre lila, per comprovar que des de fa un temps l’univers conspira únicament en favor de la felicitat dels votants de Podemos.
Al servir-se del repertori cultural de l’autoajuda, la “nova política” excel·leix, doncs, en l’art del kitsch —precisament el que l’Andreu Pujol reclama al catalanisme—, cosa que li ha permès conquistar a uns votants que històricament se’ls hi havien resistit a les esquerres. Òbviament, la fisonomia de la proposta resulta repel·lent i vàcua, trufada com està de mantres efectistes. Però com destaca César Rendueles en un article sobre la retòrica de Podemos, probablement l’al·lèrgia elitista que sentim al acostar-nos a aquesta forma de política ‘how to’ sigui la prova més evident de l’efectivitat del missatge: no triomfaran per sistematitzar el pensament d’Ernesto Laclau en el seu programa sinó el dia en que de la boca de Belén Esteban, princesa del poble, surti el nom de Pablo Iglesias.
Amb tot, algú podria preguntar-se si no hi ha quelcom pervers en servir-se de la poètica de l’autoajuda ja que, com jo mateix he denunciat en més d’una ocasió, darrera d’aquesta cultura no hi ha només una sèrie de gurus de fireta disposats a fer calaix, sinó tot un sistema pensament ètic i polític que, a la pràctica, resulta nefast. No obstant, allò violent de la cultura de l’autoajuda és la proposta d’una sèrie d’ideals (felicitat, autorrealització, flexibilitat) sense parar atenció a les condicions materials de les persones que s’animen a seguir tals ideals: és aleshores quan el treballador precari no només ha de suportar l’exclusió social sinó que ha de buscar introspectivament la responsabilitat de la seva situació, tot constatant que ha estat un lamentable empresari de si mateix.
En canvi, quan a Podemos o Guanyem es parla de modificar la relació entre allò possible i allò impossible, no es parla d’un gir subjectiu, sinó de la modificació de les estructures socials. La nota de pensament positiu s’acompanya sempre del respectiu diagnòstic social. Per posar només un exemple, hipotètic: el discurs del treball flexible i l’emprenedoria esdevindria completament legítim en una societat amb renta bàsica universal.
Això últim, malgrat tot, no vol dir que la “nova política” no estigui fent un ús instrumental i interessat de la poètica de l’autoajuda, ni tampoc que la finalitat justifiqui els mitjans. Però el que és innegable és que el discurs de l’autoajuda, per si sol, no és políticament reprovable. I qui sap si fins i tot ens serveix de vacuna contra cert elitisme cultural del qual fàcilment pequem —jo el primer— quan es tracta de filosofia política.
