El 6 de febrer del 2014 va morir Tatiana Sisquella, víctima d’un càncer, i amb aquesta notícia, amb aquest horror, tots els que alguna vegada la vam sentir i la vam llegir, ens vam sentir buits. Inexistents. Abatuts. Trencats.
La Tati no era només una periodista normal que feia programes normals. No, la Tati era molt més que això. La Tati era una gran comunicadora i es fixava en els petits detalls, en aquelles coses que la majoria de nosaltres no els hi donem importància o les passem per alt. Segurament, ella volia ser normal però aquesta paraula li queda molt, molt curta.
Quan vaig saber que els seus articles al diari ARA es publicarien en un llibre, vaig pensar que no el compraria. M’encantava ella, la seva increïble manera de comunicar i transmetre i m’horroritzava que tanta lluita, al final, no servís per res. No obstant, no volia que tornar a llegir la seva filosofia de vida, la seva bíblia, em posés trista i em fes sentir petita, cada dia més petita.
Casualment, passejant un dia amb la meva mare per els carrers del centre de Vic, vaig passar per davant d’una llibreria. Vaig veure el llibre dels seus articles publicats al diari Ara i no em pregunteu perquè però, sense pensar-mho, vaig entrar a dins, vaig pagar i em vaig emportar a casa una mica de la seva essència.
Vaig sortir al carrer, plovia a batzegades i les meves sabates semblaven nedar entre gotes d’aigua. Vaig obrir la bossa, vaig tornar a agafar el llibre i vaig veure la seva foto a la contraportada. Els seus enormes ulls, la seva mirada que explica tantes coses, les immenses ganes de viure. Plovia i no precisament poc, estava ben xopa, vaig apretar el llibre contra el meu pit i vaig somriure. Vaig sentir la necessitat de rellegir la seva manera de veure el món i també vaig acceptar que aquell llibre, aquelles línies canviarien la meva vida i tots els meus esquemes. M’enduré aquest moment per sempre.
El que no m’esperava és que a l’acabar de llegir les seves reflexions en sortiria tremendament reforçada, positiva, plena de vida, amb ganes de menjar-me el món i no em cauria cap llàgrima. Tan si l’havíeu llegit com si no, feu-vos un regal a vosaltres mateixos i dediqueu el temps a llegir les seves reflexions sobre els petits detalls i segurament al dia següent sentireu que el món està a les vostres mans.
Em segueix semblant extraordinari que es pugui estimar tant a algú a qui no has conegut mai. Sentir que la seva manera de veure el món, la podríem signar tots. Sentir-te tant identificat, patir tant per les seves ferides i sentir-te feliç per tenir la seva pròpia tribu. La de veritat, la que realment importa. Sentir que tots mereixem una Tati a la nostra vida i que poques persones la tenim i la podem gaudir.
Vaig pensar que ha marxat massa d’hora i que el temps que ens ha regalat a tots, ha sigut massa curt. No he tingut temps d’assaborir-la prou, cada estona amb ell és insuficient i ara aquest llibre quedarà instal·lat a la meva biblioteca particular. I quan em senti petita, insignificant i amb les forces a punt de caure, et buscaré. Allà on siguis.
