Després d’escoltar el darrer àlbum de Bad Bunny, crec que és convenient parlar del renaixement que està sobrepassant el gènere del reggaeton.
Partint de la premissa que no és el meu estil de música i que no m’agrada escoltar-lo en el meu dia a dia, he de dir que m’ha deixat molt sorpresa. Per a mi, musicalment parlant, de qualitat en té poca. Però que surti la ‘Tusa’ o un àlbum de reggaeton com aquest a la prèvia del 8-M és una injecció d’esperança envers seu enorme.
Si ho comparem amb com solien ser les cançons de reggaeton fa uns anys, on gairebé totes les lletres tenien caràcter masclista, ara podem dir que el reclam social està donant els seus fruits i estem fent passes de gegant fins i tot en el territori de les arts.
I és que, la música, així com la pintura o la literatura, serveixen per reivindicar. Per expressar. Per cridar. Per proclamar. I tot i que no hem arribat a l’esglaó de respecte ni de justícia social total (ni prou fer-s’hi) dins del món del reggaeton i el trap, és un raig d’optimisme brutal tenint en compte les generacions que vendran.
La situació actual no crec ni que s’apropi a un 50-50 de lletres feministes o reivindicatives amb les quals segueixen sent masclistes o retrògrades. No obstant això, hem passat d’un panorama on absolutament tot eren qualificatius de menyspreu cap a nosaltres, tractant-nos com a objectes sexuals; a un on trobem a unes dones empoderades, com la cantant Rosalía o la protagonista de ‘Tusa’ o de ‘Yo Perreo Sola’ o ‘La Difícil’.
El darrer disc de Bad Bunny és un reflex de les noves generacions. D’uns joves rebels i revolucionaris molt conscienciats amb el feminisme i amb la lluita contra l’homofòbia. El darrer llançament de El Conejo Malo els ha fet sentir tan identificats que les seves reproduccions a YouTube i a Spotify van batre rècords pocs dies després del sorgiment. A més, basta passar-se per les xarxes: en parlen (i l’escolten) a totes hores!
Potser per alguns això segueix sent mediocre, però si el reggaeton ha de ser com aquest, endavant. No estem per fer passos enrere en igualtat. I, qualsevol cosa que serveixi per proclamar-la; benvinguda sigui.
En efecte, amb el nou disc, Bad Bunny ha desafiat els estereotips del seu gènere: del reggaeton i del trap. No vol passar desapercebut. Vol fer-se notar i així ho va fer a la presentació del seu darrer treball de vint peces musicals.
Amb ungles acríliques de colors i una bona falda (un look que degué sorprendre i desagradar molt a Donald Trump) es va presentar davant la televisió estatunidenca i va fer un gran discurs contra l’homofòbia i contra l’exgovernador de Puerto Rico, Ricardo Rosselló.
El dirigent va haver de dimitir a conseqüència de les revoltes populars per la seva presumpta implicació en un escàndol de corrupció i per la participació en un xat privat amb contingut homòfob i sexista, on denominava a les dones amb “puta” i “gatita“.
Bad Bunny n’havia demanat la dimissió en moltes ocasions amb el seu tradicional crit del traper conegut com El Conejo Malo, “arranca pal carajo”. “Ya no nos coges de pendejo. Eres un corrupto que de corruptos coges consejos. Arranca pa’l carajo y vete lejos”, cantava el cantant.
I és que, la música i els versos sempre han sigut instrument per canviar les coses. Per transformar la realitat. Per fer del món un lloc una mica millor. I així ha de seguir sent. Sigui Rock, Rap o Reggaeton. Així ha de seguir encara que alguns ho vulguin censurar.
No hi ha dubte que aquesta obra ha estat un abans i un després pel trap llatí. En efecte, l’àlbum ha sorprès molts seguidors per contenir missatges en contra de la violència de gènere o amb unes lletres reivindicatives poc usuals a les cançons de reggaeton o trap.
A més, no només es manifesta contra l’homofòbia o el racisme a través de la seva música. L’hem vist també fer ús de les seves xarxes socials per compartir molts missatges i reflexions que serveixin per construir una societat més justa.
És ver que això no hauria de sorprendre i no és res que s’hagi d’alabar, però són pocs els artistes d’aquest estil musical que ho fan. I tenint en compte que la majoria dels seus oients i seguidors són adolescents de 14 i 16 anys, no acostumats a cançons de reggaeton així i que necessiten referents amb forts valors morals, s’ha de destacar.
Davant la premsa, el cantant va reaccionar dient que aquests actes no els fa “amb un propòsit de campanya, sinó perquè realment voldria que la vida fos més bonica”. “Es tracta de respectar la forma de ser i de pensar de l’altre”, va proclamar l’artista. I afegia: no ho feia “per canviar el món”. No obstant això, sí que ho està fent. Almanco amb el del reggaeton.
I d’on surt tota aquesta reconstrucció del gènere? Aquest renaixement? Aquesta reinvenció radical i sorprenent? Doncs, jo crec que és gràcies al fenomen Rosalía.
Només podia fer-ho i aconseguir-ho una dona potent i valenta com ella. Una dona que, per ser dona, ha aconseguit un reconeixement mundial brutal i uns èxits impressionants. Escoltant-la a ella, amb les lletres i els continguts de les seves cançons, totes ens sentim empoderades. Molt més segures de nosaltres mateixes.
Després de la revolució que va generar l’artista catalana, el 2019 va arribar ‘Tusa’ de Karol G. i Nicki Minaj per desmuntar l’amor romàntic. “Ella se cura con rumba. Y el amor pa’ la tumba”.
Enguany, no ha estat una sinó 20 les cançons d’un àlbum que ens ha deixat a tots bocabadats. No les podem analitzar totes a un article, però, tot i que segur que es poden fer correccions i matisos; no podem negar el progrés.
En fi… Que encara ens queda molt per avançar en aquest escenari. Com deia abans, potser encara estem tan sols a un 25% cançons de reggaeton constructives i 75% desconstructives. Tot just ens hem obert camí! Però que no cessi i, que el que va iniciar la Rosalía, no ho aturi ningú!
