El proper 8 d’agost Eïvissa celebrarà la seva Diada amb activitats festives i les ofrenes anuals a Guillem de Montgrí, el qual, el mateix dia de l’any 1235, conquerí l’illa en nom del rei Jaume.

Hi férem estada fa pocs mesos. L’illa ens enamorà. Teníem ganes d’anar més enllà de la seva epidermis i de descobrir-ne l’esperit. El resultat fou plaent i, al mateix temps, profitós.

La primera cosa a dir és que ens sorprengué per la diversitat de paisatges d’enorme bellesa i per la seva lluminositat. Seguint les recomanacions de bons amics, férem un recorregut per tot l’illa, en el sentit de les agulles del rellotge, per a conèixer-ne els municipis: Eivissa, Sant Josep de sa Talaia, Sant Antoni de Portmany, Sant Joan de Labritja i Santa Eulària des Riu.

El trajecte convida a visitar plàcids pobles d’interior crescuts al voltant d’una església blanca. Cada un és un petit gran univers obert a parlar d’arquitectura rural, de bellíssimes cales i platges, varietat d’ecosistemes, cultura, gastronomia, tradicions… I de llengua. Ens admirà la riquesa expressiva del català d’Eïvissa. La varietat i la vitalitat dels sufixos és un dels seus trets més característics.

A Eïvissa mateix, ens meravellà Dalt Vila. La visió del centre històric de la ciutat, dalt d’un promontori, és una de les estampes més boniques que ofereix la Mediterrània. Presenta un recorregut amb nombrosos llocs d’interès. Ens agradà de descobrir la casa on va néixer el poeta i traductor Marià Villangómez, l’estàtua de bronze d’Isidor Macabich (sacerdot i historiador que estudià i divulgà la història de l’illa), la capella de Sant Ciríac, la Catedral, el Museu Puget, el monument dedicat a Guillem de Montgrí, l’Arxiu Històric…

Eïvissa té una gran personalitat. I personalitat vol dir, de manera molt especial, identitat, una identitat en què les arrels i els testimonis de catalanitat són pregons i vius.

Es diu que un dels atributs que caracteritzen l’illa és la capacitat per a absorbir totes les influències que arriben de l’exterior i per a destil·lar un ambient propi únic al món. Tant de bo que aquest esperit d’Eïvissa sigui capaç de preservar i projectar tota aquella riquesa de què és portadora la seva identitat multisecular.

«Baldraca» és una paraula usada a Eîvissa. Es refereix a un càntir. Tots els qui vivim en els Països de Llengua Catalana hem de sentir-nos a prop de tot allò que uneix i de tot allò que diferencia la manera de ser i de fer dels nostres pobles. Només així tindrà aigua el càntir comú de la catalanitat.

Article anteriorLlibertat i democràcia en el món actual
Article següentAtzucac
David Pagès i Cassú (Sant Joan de Mollet, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la UdG. Comparteix la tasca docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. Col·labora en diferents mitjans de comunicació. Compta amb diferents guardons, entre els quals els Premis Aina Moll i Marquès (2013), ADAC de Normalització Lingüística i Cultural (2021), Francesc Ferrer i Gironès (2021) i Rafael Sari (2021). Ha publicat, entre altres obres, Referents. 40 entrevistes a personalitats dels Països Catalans, Què t’ha ensenyat la vida? (202 veus), Bones llavors, Baules. Cartes generacionals i Fe arrelada. Garba d’articles i entrevistes (1997-2022).