Ha mort Baltasar Porcel, mallorquí nascut a Andratx l’any 1937.
Quan es mor un escriptor convé sempre rellegir la seva obra. La de Porcel, com la de molts altres escriptors catalans reconeguts, té pàgines dedicades al Berguedà. Això abans era un fet normal: Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Joan Perucho també en van escriure.
Porcel diu al llibre Camins i Ombres, l’any 1977: «la darrera bèstia muntanyenca del Pre-pirineu, la cúspide de Queralt amb el seu miler de metres, és un esplèndid mirador damunt la plana.
És una plàcida presa d’alè, de repòs, deixar caure la vista des de Queralt sobre el pla que es dilata en un arc de vint quilòmetres, cap al sud, que forma un suau pendent en successius i breus esglaonaments…
El Santuari de Queralt és un niu d’àliga, aferrat al cim rocallós. Consta d’una edificació immensa i mig esbalandrada, l’altra mitja renovada, on es proveeix de menjar i llit el visitant. La talla de la Mare de Déu que guarda és, sembla, del XIII. Vaig entrar dins el temple, de factura neoclassicitzant. Entro una estona a la cambra del capellà de Queralt (mossèn Josep Maria Ballarín) atapeïda de llibres.
És un home de mitjana edat, alt, magre, un xic desmanyotat. Amb el temps, ens férem amics. Creu en Déu, en l’anarquisme, en l’església, en la llibertat de l’amor. I somriu molt. El domini del paisatge que s’obté a Queralt és, sí, un autèntic prodigi». A Camins i ombres l’excursió comença a les fonts del Llobregat i va baixant cap a la Pobla de Lillet, Bagà, Berga i les colònies tèxtils. Benigne Rafart em comentava que abans ho havia publicat en articles al desaparegut diari barceloní El Correo Catalán.
També Baltasar Porcel, a Las sombras Chinescas, llibre publicat l’any 1968, explica: «estoy cenando en un hostal a la vera de Berga, entre rocas descomunales y un riachuelo que salta, rumuroso, hacia el curso del Llobregat (probablement l’hostal de Guiu o Cal Nen). En la pared, una foto de tamaño crecido: un llano nevado, en medio del cual se alza un pino gigantesco, un pino de tres ramas, poderosos troncos, aunque con una sin ramaje, cortada a la mitad. Empiezo unas chuletas de cordero, tiernas. Sigo mirando: fantástico árbol… De pronto, creo adivinar. Oiga, oiga, ¿este pino será…? – Sí, señor, el Pi ‘de les Tres Branques’, pese a que un rayo se cargó una, hace tiempo. Cae a unos siete kilómetros de aquí…» Just després reprodueix unes estrofes en català de Verdaguer i en una nota a peu de pàgina posa la versió castellana del poema del Pi i el text continua: «Verdaguer veía en el gran pino de las tres ramas –el Principado de Cataluña, Mallorca y Valencia– un símbolo del país. Sigo con las costillas y un vino negro, seco junto al fuego. Mañana será otro día». Al llibre Camins i Ombres hi ha la versió catalana del text anterior, acompanyada d’un interessant dibuix d’Arranz Bravo i Bartolozzi, sobre el Pi de les Tres Branques. Baltasar Porcel va pujar a Berga esperonat per contemplar els escenaris berguedans de les tres guerres carlines. A més a més va visitar el santuari de Queralt, seu d’una presó carlina, i va voler veure la plaça de la Creu amb Ca l’Antic i l’hotel Queralt. També va voler conèixer la casa Cardona del carrer de Sallagossa, seu de múltiples i conspiratives reunions d’alguns membres de la Junta de Berga, o el castell de Sant Ferran. En aquest llibre també narra la seva visita a la rectoria d’Avià. Enmig d’una nit de foscor val la pena llegir-lo.
Crec que la visita a aquesta rectoria avianesa, que ara regenta tan bé mossèn Ramon Viladés, produeix efectes estranys en els escriptors catalans: quan vaig
acompanyar Joan Perucho a visitar-la, tots els que anàvem amb ell –mossèn Viladés, la seva germana Jaume Capdevila (Kap) i jo mateix– vam quedar sorpresos i impactats de la forta impressió que li va provocar.
