Quants han de ser els neguits que et sobrepassin,
per dir-te que entre els murs, sobre els carreus,
la ciutat que badalla s’encomana als teus pits,
per no morir, com un infant sense dida?
Quantes nits de cartró i caixer duus entre els ulls,
per no mirar com els teus savis, pateixen la humitat
i el llevant, que cada any s’emporta la sorra dels perduts,
per no morir, a la platja, amb el final del teu nom?
Els plataners a la plaça i els teus ulls efervescents
per la victòria, una pel·lícula i deu mil contes,
i a les tardes, al port, entre xiscles de soja i gavina,
per no morir, cobreixes de flors els taüts de la misèria.
