L’escriptor castellà i universal Miguel de Cervantes posà en boca del Quixot lloar Barcelona com a ”archivo de cortesía”. L’expressió feu fortuna. Segles més tard, el franquisme l’espremiria fins a l’avorriment.
Els fets al Saló de Cent de l’Ajuntament el 17 de juny de 2023 romandran un arxiu de la desvergonya. Fou un espectacle llastimós en extrem, degradant per als seus instigadors i els seus partits, per a la institució, la ciutat i la democràcia. El Cap i Casal no s’ho mereix, i Catalunya tampoc.
Val a dir que la unitat espanyolista per a governar Barcelona és del tot legítima. Té sentit evitar un alcalde independentista a la capital de Catalunya davant del proper embat per l’alliberament nacional. Ells hi creuen més que no nosaltres. L’altre equip també juga, com deia Johan Cruyff. La qüestió és com.
El tripijoc del pacte secret i antinatura, pel qual regidors unionistes feren pinya per a defensar la unitat d’Espanya, demostra un enorme sentit d’Estat. Trepitjà sense manies la voluntat de canvi expressada a les urnes. Todo por la Patria. A més a més, els permeté de conservar milions d’euros en sous de càrrecs públics escandalosament remunerats. Oli en un llum. Jugada mestra.
Ara bé, la ciutadania no ens empassarem mai la mentida descarada, el cinisme i la manipulació com a divisa i forma diària de fer política. Aquí en Jaume Collboni, Ada Colau i Daniel Sirera han quedat ben retratats per a la posteritat. Colau i Collboni ja ho estaven, son multireincidents. No repetirem totes les enganyifes, mauleries i voltes de guió d’última hora que han interpretat. Ens faltaria espai i a més, ni ganes de remoure tanta porqueria. Que si govern progressista (sic), que si la “Convergència del 3%”, que si evitar la influència dels lobbies i preservar el llegat dels darrers 8 anys…. Si us plau, que no insultin més la nostra intel·ligència. Ni esquerres ni dretes ni més poca-soltades: Això va de salvar Espanya.
Constatem que el famós cordó sanitari no s’aplica a Vox, ni al 155, ni als espies de Pegasus, sinó a nosaltres, pobres demòcrates. A Junts, sobretot. “El partit de Puigdemont”, és objecte de demonització i deshumanització arreu. A Barcelona, Ernest Maragall ha estat ara impecable, però a Ripoll, per exemple, l’esquerra s’ha estimat més entronitzar la primera alcaldessa ultra al Principat abans de reconèixer la primacia a la candidata de Junts, la segona més votada. El maltracte als dirigents juntaires no és pas exclusiu de Castella, i uns quants en poden donar fe. Sobta que el president Aragonès, precisament ell! retreiés a Collboni manca de legitimitat. Veu la palla a l’ull aliè però no la biga a l’ull propi.
Xavier Trias era un candidat d’ordre, indiscutiblement. Va quedar primer a Barcelona gràcies a la seva -tan criticada- moderació. Vist des de la meseta, però, Trias resultava perillosíssim, i independentista de sobres per a barrar-li el pas. Allò del sentit d’Estat. Nosaltres no en tenim, i els espanyols, sí. Se’ls en fum que Barcelona encari una tercera legislatura horribilis marcada per les trampes i el mal govern. L’auge d’Ada Colau i tota ella com a líder son una operació del clavegueram, ja amortitzada. Debades, la fidelíssima patronal Foment del Treball havia implorat a Madrid que permetessin que s’obrís un nou cicle. Fins i tot Sánchez Llibre acabarà fent-se indepe!
La trista figura del nou batlle Collboni, per la seva banda, recorda els dirigents de l’antiga Europa de l’Est. Grisor provinciana maldant per dissimular la repressió a la que deu el càrrec i que mana l’amo des de Moscou/Madrid.
Com ens hem de veure! La part positiva és que estem tots apamats. No més xerrameca de lluites compartides i prou normalització dels socialistes del 155.
Ens cal una estratègia seriosa, sincera i efectiva per desempallegar-nos d’un Estat implacable que ens fa decadents. Anem tard.
