Aquest final de curs hem pogut gaudir d’una presentació encisadora que ens ha fet la nostra amiga l’Agnieszka Szczepaniak, una noia polonesa que treballa a Catalunya des de fa anys i es va enamorar de la nostra llengua i l’escriu i s’hi expressa tan bé com només una lingüista interessada en la parla d’idiomes que ens agermanin pot fer, per comprovar-ho i gaudir-ne, podeu llegir la seva crònica:
La cantant de Fado, 14 de Juny, Casal de la Gent Gran, Cardedeu
“Quan plou passen les coses boniques” diu el narrador en la novel•la “La cantant de Fado”, que vam tenir l’oportunitat de presentar el passat 14 de Juny, en el Casal de la Gent Gran, de Cardedeu.
Jordi Campoy Boada, l’escriptor, pianista i compositor sabadellenc, ens va explicar que, durant una viatge accidentat a Lisboa, va conèixer una noia, guia turística i cantant de fado, que va ser la inspiració per atrapar i plasmar la història del Guillem i la Rita: dos joves que es troben, perden i retroben el seu amor a la capital portuguesa. Però no van ser els protagonistes el tema principal de la conversa mantinguda entre els participants del taller i club de lectura Tecamolsaires (dirigit per la Rosa Maria Pascual), i el nostre convidat, sinó els herois secundaris. Aquells que creixen en el rere-fons de la història i acaben essent els més decisius per portar-nos al desenllaç de la intriga. Perquè d’intriga n’hi ha, i molta en la novel•la.
Gràcies a l’Albert Coromines, l’actor i escriptor, que va participar a la tertúlia, llegint en veu alta les descripcions de tres personatges secundaris, hem pogut parlar de l’original técnica descriptiva que utilitza l’autor, de les persones reals, del seu entorn que van ser la inspiració per crear, dels símils culinaris i musicals, fins i tot ja sabem quin és el plat preferit d’en Jordi.
Altrament, la Carme Cinca i la Montse Gener, ens han presentat la Celeste Caeiro, la persona més real de la novel•la, perquè és la història viva de Portugal; la dona que el dia 25 d’abril de 1974 va distribuir clavells als militars durant el cop d’estat que va acabar amb la dictadura del Marcelo Caetano. En Jordi ens ha explicat moltes anècdotes del com de difícil va ser arribar a la “senyora dels clavells”, i com finalment va poder a trobar-la, entrevistar-la, i com a partir i que d’això va crear el personatge.
Després de presentar tants caràcters era inevitable començar a parlar del cine i de les característiques cinematogràfiques de la narració.
Finalment, vam parlar d’alegries barrejades amb tristeses, dels “somriures tristos”, del fado com a gènere musical, d’allò significa pels portuguesos, per nosaltres i fins i tot hem escoltat un fado cantat amb la lletra en polonès i el públic va haver d’intuir el tema.
El dia 14 de Juny no ens va ploure, però les gairebé dues hores van passar volant i espero que durant un temps no esborrarem el record de la trobada. De ben segur que ens ajudaran a mantenir-lo viu les precioses fotos de l’Isidre Pujagut.
Vam acabar llegint un fragment de la novel•la, amb un compte enrere, que segons en Jordi, és ell mateix, és la seva pròpia veu sense cap disfressa:
“Us agradaria disposar de la funció UNDO a la vostra vida? Ja m’enteneu: Control+Z…
Voldríeu tenir un botó per poder desfer qualsevol acció del passat?…
Què faríeu enrere de la vostra vida si en tinguéssiu la possibilitat?
Teniu cinc segons per decidir-ho… (quatre, tres, dos, un…)”
Agnieszka Szczepaniak
